Si mal no record, dels setze simposis que la Xarxa Renda Bàsica (XRB) ha organitzat des de la seva constitució l’any 2001 a Barcelona, quatre han estat a Euzkadi i un a Mallorca, per cert. No deixa de ser curiós que la reunió anual de la secció oficial en el Regne d’Espanya de l’organització internacional Basic Income European Network (BIEN) s’hagi organitzat tantes vegades a la comunitat autònoma que té el més potent, amb diferència, dels sistemes de Garantia d’Ingressos Condicionats del Regne d’Espanya. Se sol argumentar que la Sarreren Bermeko Errentaren –la Renda de Garantia d’Ingressos (RGI) basca- pot esser tant ’generosa’ gràcies al sistema de finançament que gaudeixen les institucions basques amb el concert econòmic. Discrep d’aquesta opinió. La qüestió clau és que Euzkadi lidera, també amb diferència, el rànquing autonòmic de percentatge d’inversió pressupostaria en serveis socials, i inverteix en el seu sistema de garantia d’ingressos condicionats (la esmentada RGI, la Prestació Complementària d’Habitatge, i els Ajuts d’Emergència Social) molt més percentatge del PIB regional que qualsevol altra comunitat autònoma o que el Regne d’Espanya en el seu conjunt.

Però, malgrat les bondats dels serveis socials bascs, persisteixen les desigualtats, la pobresa, l’estigmatització de les persones pobres (tingueu presents les reflexions de, entre altres autors, Albert Sales i Campos a “El delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la marginalidad’). I és que qualsevol sistema de garantia de renda condicionat és, en els millors dels casos, un sistema pal·liatiu temporal que, en cap cas, no garanteix la reducció de les desigualtats i l’absència de pobresa de manera estructural. Ans al contrari, aquests ’ajuts’ (sic) conviuen plàcidament amb indicadors de desigualtats a l’alça mentre que el llindar de la pobresa està sota mínims. Hom pot dir que ja no hi ha a la UE, ni a casa nostra, persones empobrides; el que hi ha són persones extremadament empobrides.

Diguem-ho sense embuts: Les desigualtats i les diverses cares de la pobresa: material, infantil, alimentària, energètica, tecnològica, etc. començaran a esvair-se quan les dones i els homes siguem veritablement lliures. No ho serem fins que els Estats garanteixin el dret de la ciutadania a l’existència material, és a dir, fins que s’implanti la Renda Bàsica Incondicional. La sentència bíblica ’’et guanyaràs el pa amb la suor del teu front’ mai no ha garantit la dignitat de l’ésser humà. No hi ha llibertat sense dignitat, i fa molt temps que sabem que el treball no dignifica, allò que ens fa dignes com espècie és la garantia a una subsistència material digna. I, a més a més, el treball reproductiu i remunerat està en una crisi polièdrica (robotització, noves formes d’esclavatge, revolució neo-conservadora del Dret del Treball, etc.).

D’aquestes coses discutírem els passats dies 18 i 19 de novembre en el XVI Simposi de la Xarxa Renda Bàsica, que tingué lloc a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU) a Bilbo. Val a dir que l’organització del simposi va tenir un important suport institucional i econòmic del Govern Basc, de la Diputació Foral de Bizkaia, i de la UPV/EHU, per cert, amb un envejable compromís militant amb la Renda Bàsica del degà de la facultat amfitriona. Malgrat que les institucions polítiques i universitàries basques, en comparació amb el que hi ha a la resta del Regne d’Espanya, poden bravejar del seu sistema de garantia condicionada de renda, no s’estan d’impulsar el debat sobre les seves mancances, i sobre la proposta econòmica i de model social que representa la Renda Bàsica Incondicional.

Si es pren en consideració que la definició ’canònica’ de Renda Bàsica que fa la XRB és una assignació monetària, pagada per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident acreditat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és rica o pobre, o, altrament dit, independentment que tingui altres fonts de renda, i sense importar amb qui es convisqui, s’entendrà que el compromís institucional polític per al debat, i universitari per a la recerca i la investigació és força valent i, a parer meu, exemplar. Tinc la sensació que, si més no, a la Facultat d’Economia i Empresa de la UPV/EHU s’aplica la idea de Georges Didi-Huberman que encapçala aquestes línies.

El simposi d’enguany s’articulà entorn de quatre eixos: 1. El futur de l’ocupació, la reducció de la jornada laboral, el treball garantit i la Renda Bàsica. 2. Els treballs (productius i reproductius) i la Renda Bàsica. 3. Experiències internacionals de Renda Bàsica. 4. Necessitat i viabilitat social, econòmica i política de la Renda Bàsica. El tema del treball -de l’ocupació retribuïda- era molt present car, per una banda, cada cop és més evident -la discussió científica està només en la intensitat- que el procés accelerat de digitalització i robotització trastoca el paradigma d’un model social basat en el treball productiu i remunerat com a gran re-distribuïdor (més o menys just) de la riquesa generada, i en el treball reproductiu com a no retribuït ni socialment valoritzat.

Per una altra bada, hi ha evidències a balquena que els mercats laborals actuals han perdut força capacitat -de la relativa que sempre han tingut- per a garantir uns decents estàndards d’inclusió, justícia social i disminució de les desigualtats, i, a més a més, no es pot menystenir que el treball reproductiu segueix estant extraordinàriament feminitzat, i és, encara ara, un pilar clau del manteniment del sistema hetero-patriarcal. Per tant, sembla de tota lògica que el debat sobre el futur immediat dels treballs, i sobre el present de la turbo-precarietat laboral i social faci aliança amb els debats sobre la proposta de Renda Bàsica Incondicional. Tot sense perdre de vista que parlar de RBI és parlar d’una proposta de política econòmica pre-distributiva per a garantir de debò la llibertat a tothom, a partir de la garantia del dret de ciutadania a l’existència material.

La relació de persones que varen presentar ponències i comunicacions, bona part dels debats, i els materials estan disponibles a la plana web de la XRB [2]. Però no vull acabar sense anotar una selecció de les idees que van omplir la motxilla amb la qual vaig tornar de Bilbo:

1. La Renda Bàsica Incondicional no és una idea còmoda per a determinades elits. Hi ha poderoses minories que interfereixen en aquest debat amb propostes d’una espècie de Renda Bàsica Neoliberal (substitutiva de totes les deteriorades institucions de l’Estat del Benestar). Per tant, és fonamental tenir clar ’quin món volem amb la Renda Bàsica’. Sens dubte tots i totes els i les participants en aquests simposis de la XRB, excepte alguna distracció, defensam el que podríem anomenar una Renda Bàsica Emancipadora.

2. La RBI atorga el salari individual que reivindicava VirginiaWoolf i, per tant, encara que no sigui el dissolvent de l’hetero-patriarcat, si és part d’una política econòmica feminista amb un efecte anti-patriarcal. És, en aquest sentit, una proposta feminista.

3. El debat sobre la Renda Bàsica Incondicional connecta, ara més que mai, amb els problemes de la humanitat [3] i les expectatives de la gent. Però hauria de tenir més presència al debat i acció dels sindicats [4], i a les discussions sobre el caràcter alternatiu al “tot mercat” del present i del futur de l’Economia Social i Solidària.

4. La RBI, potser perquè entorn d’ella hi ha masses falses evidències sustentades en autèntics prejudicis, quan entra en contacte amb la política institucional, és conflictiva. I, tanmateix, és fonamental una gran coalició de forces polítiques amb presència a les institucions legislatives, i de governs favorables a ella. En ser una idea contracultural i disruptiva, el gran consens social es produirà, sens dubte, ex pos t a la seva implantació.

5. No hi ha dubte de la viabilitat econòmica i tècnica de la RBI, l’únic problema és de valentia política i, en aquest àmbit, bé està recordar que la valentia no és el contrari de la covardia, sinó del conformisme.

Per acabar, i arrodonir aquesta selecció d’idees amb la que completa la mitja dotzena, vet aquí la per a mi més important del XVI Simposi de la Xarxa Renda Bàsica: Ha arribat l’hora de plantejar-se amb força quins són els costos d’una no Renda Bàsica Incondicional.

i ’Quan les imatges prenen posició’, un excel·lent estudi de Georges Didi-Huberman sobre l’obra de l’exili de Bertold Brecht. Antonio Machado Libros. Madrid. 2013

ii Vegeu aquí: http://www.redrentabasica.org/rb

iii En el Simposi vam poder gaudir de la presència de Rudy Gnutti qui presentà la seva recent pel·lícula’In The Same Boat’. Una bona reflexió -amb una factura cinematogràfica esplèndida- d’aquests problemes de la humanitat. Tràiler de la pel·lícula aquí: https://www.youtube.com/watch?v=GoaEsKcjmUI

iv És evident l’increment del poder sindical de negociació que suposaria una RBI

Documents adjunts

Autor: Rafael Borràs

Font: http://www.attacmallorca.es/2016/12/13/els-costos-duna-no-renda-basica-incondicional/