Julen Bollain (Eibar, 1990) és un jove polític, investigador i economista basc, especialitzat en renda bàsica. És membre de la junta directiva de la Xarxa de Renda Bàsica, de Basic Income Earth Network i parlamentari d’Elkarrekin-Podem des del 2016. A aquesta entrevista tractam dels fonaments filosòfics d’una renda bàsica incondicional, de les experiències actualment existents i de les objeccions que posen en dubte la seva conveniència i viabilitat.

Què enteneu per renda bàsica incondicional?

Una renda bàsica incondicional és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans d’una determinada àrea geogràfica, encara que no vulguin treballar. Per tant, és un ingrés que es rep de manera incondicional, pel simple fet d’existir. Una renda bàsica és un ingrés que permetria l’existència material de tota la ciutadania.

Quina diferència hi ha entre la renda bàsica i els ajuts i prestacions socials actualment existents, com ara la renda mínima d’inserció?

Avui dia, a l’estat espanyol, quan una persona no té ingressos, ja sigui perquè no ha fet feina mai o perquè ha esgotat les prestacions contributives i no contributives a què té dret, pot sol·licitar acollir-se a una renda mínima garantida. Per gaudir d’aquest ajut, les persones han de complir certs requisits, és una renda condicionada, a diferència de la renda bàsica. A l’estat espanyol hi ha diversos programes de renda mínima, reben diferents noms, quanties i requisits, però sempre comparteixen una característica, i és que habitualment es dirigeixen a famílies mancades de recursos econòmics suficients per satisfer les seves necessitats bàsiques. Les rendes mínimes que tenim a l’estat espanyol són rendes per a pobres. Les persones que vulguin acollir-se a aquest ajut econòmic han de demostrar davant de l’administració que no poden cobrir les seves necessitats. Les rendes mínimes es crearen, teòricament, per proporcionar mitjans econòmics temporals per cobrir una manca d’ingressos transitòria, però, a la pràctica, no són un incentiu per a la recerca activa de feina. En canvi, la renda bàsica elimina les traves administratives i es dona a totes les persones amb independència del nivell d’ingressos, una quantitat suficient per poder garantir l’existència material i una llibertat real i efectiva.

Com es justifica, des de l’ètica i la filosofia, la necessitat d’una renda bàsica per a la ciutadania?

La majoria de les persones que defensam una renda bàsica incondicional entenem la renda bàsica a través d’una concepció filosòfica republicana, que sosté que una persona mai no serà lliure mentre depengui d’una altra persona per subsistir. Des d’aquesta perspectiva filosòfica, la renda bàsica s’entén com un camí cap a la llibertat, un camí que fa possible viure la pròpia vida sense dependre de l’altra gent. La renda bàsica et proporciona un sòl per poder edificar la teva pròpia vida i elegir el que realment vols fer.

Els defensors de la renda bàsica insistiu en la importància de garantir uns ingressos mínims a la ciutadania, però no trobau que seria igualment prioritari per garantir la igualtat establir una renda màxima, fixar uns límits a les rendes més elevades?

Sí, també existeix una necessitat de limitar els ingressos per amunt, gravant els ingressos fins arribar al cent per cent, en els casos de rendes molt elevades. Una renda màxima seria una mesura econòmica compatible amb la renda bàsica, que podria contribuir a finançar-la. A més, pens que establir una renda màxima afavoriria la justícia social i seria un instrument financer per combatre les desigualtats socials.

La renda bàsica és una realitat a Alaska, país en què cada ciutadà rep uns 3.000 euros anuals aproximadament. En el cas d’Alaska, el finançament prové d’un fons de redistribució dels beneficis del petroli. Pensau que seria possible finançar una renda bàsica sense perjudicar el medi ambient, deslligant-la dels beneficis de les indústries i activitats econòmiques més contaminants?

No només és possible deslligar la renda bàsica de les activitats que contaminen el medi ambient, sinó que, a més, seria absolutament necessari fer-ho. Una renda bàsica es pot finançar sense destruir el medi ambient. De fet, moltes persones defensen una renda incondicional des de posicions econòmiques decreixentistes, des de la convicció que cal sortir d’una economia que cerca el creixement pel creixement, adoptant un sistema econòmic basat en la sostenibilitat socioambiental. Què és el que passa a Alaska? A Alaska la renda bàsica es finança a través d’un fons creat el 1981. El govern d’Alaska reparteix els beneficis de l’explotació dels seus recursos naturals entre tota la població. Cada any es decideix la quantia que correspon a cada ciutadà en funció dels beneficis obtinguts per la venda de petroli. Però el més interessant de l’experiència d’Alaska és que des que s’hi va implementar la renda bàsica, Alaska ha passat a ser un dels estats amb més igualtat dels Estats Units. Veim que una renda bàsica, a més de ser un element de llibertat, capaç de garantir una vida digna per a les persones, també és un element molt important per redistribuir la riquesa d’un país. Els subsidis universals redueixen molt més la pobresa que els subsidis que van dirigits a certs col·lectius. D’Alaska hem d’aprendre com funciona una renda bàsica incondicional per reduir la bretxa entre rics i pobres.

Si una renda bàsica és tan positiva com deis, per què va ser rebutjada en referèndum a Suïssa?

D’entrada, cal deixar clar que Suïssa és un dels països més conservadors del món. El juny del 2014 es va realitzar un referèndum amb gairebé un 25% de vots favorables a una renda bàsica. Sabíem que tirar endavant aquest referèndum seria molt difícil a causa de la campanya salvatge dels mitjans de comunicació i dels partits majoritaris en contra de la renda bàsica. Però estic convençut que a Suïssa es va produir una gran victòria de la renda bàsica, perquè malgrat les dificultats, el sí a la renda bàsica partia d’un 10% en intenció de vot i va arribar fins al 23% de vot real. Fins i tot, hi hagué alguns barris de Zurich en què el sí a la renda bàsica va superar el 50%. El referèndum de Suïssa ens ha ensenyat que la pedagogia en el tema de la renda bàsica és imprescindible, perquè un dels majors defectes de la renda bàsica és que és molt fàcil de ridiculitzar.

Hi ha algunes regions de països com Holanda i Finlàndia, i també ciutats com Barcelona, que estan desenvolupant experiències pilot de renda bàsica. Com valorau els avanços en la implementació de la renda bàsica a escala global i local?

Actualment s’està produint un boom dels projectes pilot de renda bàsica. S’ha d’anar alerta amb els experiments socials perquè ens poden donar certa informació sobre com funciona una renda bàsica, però mai no ens podran demostrar empíricament els efectes reals sobre la ciutadania i la validesa o no d’una renda bàsica. A Europa, com dèieu, s’han posat en marxa diversos projectes pilot, concretament a Holanda, però també a quatre ciutats d’Escòcia, entre les quals hi ha Edimburg i Glasgow, per exemple. A Finlàndia, a finals del 2018, acabarà el projecte pilot, després de dos anys. Aquests projectes els estan fent països en els quals els nostres polítics els agrada mirar-se. I això és bo per a la renda bàsica. En aquest darrer any s’ha parlat més de renda bàsica que en tota la seva història. En relació amb el que dèieu de Barcelona, us volia dir que hi ha un projecte pilot que es diu B-Mincome que combina polítiques actives i passives. De les mil persones que estan dins el projecte, aproximadament la meitat reben una renda bàsica incondicional, mentre que altres persones reben uns diners a canvi de fer treballs per a la comunitat o renovar el seu habitatge. A més, hi ha un altre grup de control que rep les ajudes actuals. I es podran comparar els dos grups. Barcelona proporcionarà moltes dades dels efectes d’una renda bàsica sobre la població que s’hauran d’analitzar. Una renda bàsica vindrà sí o sí al nostre país. La incògnita és si l’aprovarà un govern de dretes o un govern progressista.

En els vostres escrits coincidiu amb Guy Standing, un dels màxims experts en renda bàsica, en afirmar que la renda bàsica no resoldrà tots els problemes socials. Aleshores, quines altres mesures econòmiques haurien de complementar la renda bàsica per avançar cap a la igualtat i la justícia social?

Hi ha moltes mesures econòmiques que poden acompanyar la renda bàsica. Una mesura molt senzilla seria aplicar una taxa a les transaccions financeres. Aquesta taxa, a més, podria contribuir a finançar la renda bàsica i ajudaria a fer un món més just. Un altre exemple que pos sovint té a veure amb els efectes d’una renda bàsica sobre la violència masclista. La renda bàsica mai no posarà fi a la violència masclista, però una renda bàsica pot proporcionar a la dona llibertat i independència econòmica per no haver de dependre del marit i no haver de viure sotmesa. Així, la renda bàsica hauria d’anar acompanyada de polítiques feministes, econòmiques i socials progressistes.

Per què haurien d’acceptar una renda bàsica les elits econòmiques i els sectors socials més perjudicats per aquesta mesura?

Les elits econòmiques ja estan debatent sobre la renda bàsica. El mateix Guy Standing va anar al Fòrum de Davos a parlar de renda bàsica. D’altra banda, El Fons Monetari Internacional va treure fa poc un document en el que deia que calia estudiar la viabilitat d’una renda bàsica. La popularitat de la renda bàsica entre les institucions econòmiques més neoliberals planteja el problema d’haver d’elegir entre una renda bàsica de dretes o d’esquerres. Jo, personalment, no vull una renda bàsica de dretes, no vull una renda bàsica sostinguda amb els impostos de tothom, perquè anirà en contra de l’estat del benestar. Jo vull una renda bàsica d’esquerres que es pugui finançar a través dels impostos dels més rics. Per a mi, una renda bàsica ha de ser un pilar de l’estat del benestar, una renda bàsica ha d’anar de la mà d’una educació i una sanitat públiques. Si l’esquerra no abandera la lluita per una renda bàsica s’aplicarà el model de la dreta.

Els detractors de la renda bàsica insisteixen en la idea que és econòmicament inviable. Com es podria finançar una renda bàsica, fins i tot en els períodes de crisi?

Els economistes catalans Raventós, Torrens i Arcarons demostraren la viabilitat econòmica de la renda bàsica a l’estat espanyol a través d’un estudi de microsimulació estadística. Aquest estudi demostra, a partir de dades oficials proporcionades per l’Institut d’Estudis Fiscals, que una renda bàsica aconseguiria una massiva redistribució de la renda del 20% més ric cap al 80% restant. Si finançàssim una renda bàsica, tal com proposen aquests economistes catalans, reduiríem la desigualtat als mateixos nivells en què es troba als països nòrdics. Els estudis demostren que una renda bàsica es pot finançar. Només cal que hi hagi voluntat política.

La renda bàsica és una proposta que té 2.500 anys d’història. L’antecedent més antic conegut d’un ingrés ciutadà se situa en el segle V aC, a Atenes, a la Grècia democràtica de Pèricles i Efialtes. Sembla que Efialtes va establir una paga als ciutadans que exercissin de jurats, i que, posteriorment, el propi Pèricles va aprovar una compensació econòmica pel temps que dedicaven els atenencs als afers públics. A l’antiga Roma trobam també una primitiva renda bàsica, que consistia en el dret dels ciutadans de Roma i les seves famílies a rebre gratuïtament de l’estat una quantitat de blat, i, posteriorment, també d’oli i vi. Aquesta experiència romana va ser una font d’inspiració per als humanistes del Renaixement, especialment per a Tomàs Moro (1478-1535) i Joan Lluís Vives (1492-1540). Moro va defensar la conveniència d’un ingrés mínim universal a la seva obra Utopia, com a mesura per aturar els robatoris que realitzaven els pobres. Vives va dissenyar una proposta de renda bàsica condicionada que es va aplicar a la ciutat belga d’Ypres i que consistia a destinar un ajut públic per donar menjar als pobres a canvi de treballs per a la comunitat. En el segle XVIII, Montesquieu (1689-1755) i Condorcet (1743-1794), dos dels filòsofs més destacats de la Il·lustració francesa, defensaren el deure de l’estat a garantir la subsistència i una vida saludable a la ciutadania. El filòsof Thomas Paine (1737-1809), autor de la declaració nord-americana dels drets de l’home, va proposar una subvenció econòmica per als majors d’edat i una renda bàsica per a la població més vella. El segle XIX, el socialista utòpic Joseph Charlier (1816-1896) va defensar que els adults més joves rebessin una ajut públic finançat amb un impost sobre les donacions i les herències. Ja en el segle XX, a final de la Gran Guerra, el filòsof Bertrand Russell (1872-1970) es va manifestar a favor d’una renda bàsica, un ingrés que permetés satisfer les necessitats mínimes de la població disposada a fer algun treball útil per la comunitat. El filòsof Erich Fromm (1900-1980), representant destacat de l’escola de Frankfurt, va defensar un ingrés universal de subsistència al seu llibre Psicoanàlisi de la societat contemporània. Martin Luther King (1929-1968) va defensar la renda bàsica com una mesura eficaç per combatre la pobresa i garantir la seguretat econòmica i vital. La història de la renda bàsica desemboca en la creació el 1986 de la Xarxa de Renda Bàsica Europea (BIEN). A l’actualitat, la renda bàsica ha aconseguit estar present a l’agenda política. La dreta política veu en la renda bàsica un instrument útil per mantenir elevats nivells de consum de la població que està sent expulsada del mercat laboral a causa de la robotització dels sistemes de producció, mentre que una renda bàsica d’esquerres, en canvi, posa l’accent en la capacitat negociadora que concedeix als treballadors i la independència material que proporciona a les dones.

Font: https://www.arabalears.cat/cultura/Julen-Bollain-renda-basica-llibertat_0_2097990268.html