En un món on per sobreviure competim per aconseguir rendes del treball, les dones inevitablement estem en inferioritat de condicions respecte dels homes, perquè no som competitives: actualment les dones dediquem el doble de temps que els homes a la cura de la família i les tasques de la llar.

La falta de competitivitat professional de les dones, que no de competència, té conseqüències: bretxa salarial, obligatorietat de realitzar treball no remunerat, vulneració de drets laborals i humans, sense dret a la pensió de jubilació en molts casos, etc. Totes aquestes conseqüències incideixen en les dificultats de les dones per prendre decisions sobre la seva persona (professió, família, lleure…) i en la capacitat de participació en les decisions sobre el funcionament de la societat en el seu conjunt (alts càrrecs públics, òrgans de direcció d’empreses i d’entitats no lucratives).

Pel que fa a les decisions personals és força habitual que les dones ajornem el tenir criatures fins que considerem que tenim una situació laboral estable, encara que quan no s’aconsegueix l’estabilitat laboral desitjada és la voluntat de ser mare i l’edat el que ens porta a la maternitat. En alguns casos, fins i tot, podem acabar-hi renunciant per tal de promocionar-nos professionalment, com passa a dones que volen arribar a càrrecs directius.

Si dic que la capacitat de decisió d’una dona és proporcional a la seva independència econòmica hi haurà qui dirà que exagero però, quantes dones s’han trobat que han hagut de deixar la seva feina per tenir cura de les criatures perquè la seva parella tenia un sou més alt? Quantes han cercat un feina més propera al seu lloc de residència per conciliar vida laboral i personal, renunciant a una promoció professional o a una feina més motivadora? Quantes s’han sentit menystingudes o assetjades de tal manera que han perdut la confiança en si mateixes per construir la seva vida professional? També cal tenir en compte les dones que han hagut de renunciar a l’opció de tenir cura de la família perquè és una tasca no remunerada que, a més, no dóna dret a la pensió per jubilació.

Pel que fa a la participació en les decisions col·lectives es pot observar la baixa o nul·la presència de dones en els màxims càrrecs polítics de les administracions, de les empreses i, fins i tot, de les entitats no lucratives. Bé, al marge de les discriminacions de gènere, si les dones dediquem el doble de temps que els homes a la cura de la família i a les tasques de la llar, seria miraculós que aconseguíssim ser presents també en els màxims càrrecs polítics.

Així veiem com a la nostra societat competitiva i de consum, la llibertat de decisió de les dones està condicionada per la pròpia independència econòmica, ja que sense ingressos no podem consumir ni els productes que considerem que necessitem, ni a què dediquem el nostre temps.

Una sortida a aquesta situació és el repartiment equitatiu de les tasques a la llar entre els membres de la família, però malgrat ser un objectiu molt necessari en el que hem de mantenir fermesa per no defallir, és poc realista en el mig termini, ja que implica un canvi de mentalitat social que és lent. En canvi, la renda bàsica universal per a totes les persones seria una sortida realista en el mig termini. Això és, proporcionar a totes les persones uns ingressos independentment de la seva situació professional, el seu sou i la seva condició de gènere, com una infraestructura social que l’Estat proporciona per garantir la igualtat d’oportunitats en una societat de consum en la que es fa imprescindible disposar de diners per garantir el dret humà fonamental de la llibertat de decisió sobre la pròpia vida, i garantir les possibilitats de participació per fer efectius els drets de ciutadana.

Per argumentar a favor de la renda bàsica, és important diferenciar entre competitivitat i competència perquè sovint es confonen, i així ens va. La competitivitat implica la lluita per un mateix objectiu que solament pot aconseguir una de les parts i, per tant, tot s’hi val i dóna com a resultat que una part guanya i la resta perden. El contrari de la competitivitat és la cooperació, en la que cada part té els seus objectius, els quals poden ser coincidents o no, encara que el més important és que totes les parts hi surten guanyant perquè es basa en l’ajuda mútua. La competència no és un joc, a diferència de la competitivitat, és la capacitat d’una persona de fer les coses el millor que sap. Llavors diem que una persona és competent per realitzar una tasca o altra. Una altra cosa és que les persones més competents en una determinada tasca siguin més competitives. Però això no és una característica de la competència sinó una conseqüència.

És obligat fer un homenatge a totes aquelles dones que malgrat dedicar la seva vida a tenir cura de la família i no cansar-se mai de cooperar, mai han cobrat la pensió de jubilació i han continuat depenent dels seus pares, parelles o fills per viure i tenir un mínim àmbit de decisió.

Ara bé, no es tracta de reivindicar les pensions de jubilació únicament per les dones que no han cotitzat a la Seguretat Social o no han cotitzat prou, perquè el feminisme és un moviment social no solament a favor de les dones sinó que reclama la millora de les condicions de vida per a tota la societat. Seria una contradicció que qui dedica pràcticament tota la seva vida a la cura dels altres, ara reivindiqués una millora en exclusiva. I quan dic «la cura dels altres» em refereixo a fills, parelles, pares i qualsevol altre membre de la família dependent per algun tipus de discapacitat, i també em refereixo a les dones que, per uns sous miserables, tenen cura de la mainada, de la gent gran i la neteja de la casa d’altres famílies, inclòs quan estan de vacances en els hotels o apartaments turístics.

Així doncs, es tracta de reclamar pensions per totes aquelles persones, dones i homes, que per la seva edat ja no poden obtenir ingressos del treball i tenen dret a portar una vida digna, amb capacitat econòmica per pagar els serveis bàsics, i capacitat de decisió com a dret humà fonamental.

Amb el mateix argument que les dones no reivindiquem solament per a nosaltres la millora de les condicions de vida, també reclamem una renda bàsica universal per garantir que homes i dones tinguem igualtat d’oportunitats en la presa de decisions personals i col·lectives.

(En memòria de Julio Alguacil i Francesc Xavier Jaurena).

Font: http://www.oqualitat.net/2018/03/08/la-dependencia-de-decisio-de-les-dones/