La Renda Bàsica Universal és una eina que allibera a les dones, les dignifica i les empodera. Una percepció pel fet d’éssers ciutadanes adultes, com la plasmació dels drets individuals i que suposaria un pas molt important en la disminució de les desigualtats.

Així ho va explicar ahir Sara Berbel, Doctora en Psicologia Social per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Filosofia i Lletres (Psicologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona a una xerrada sobre la Renda Bàsica Universal a la Fundació Maria Aurèlia Capmany.

Una igualtat que esdevé inassolible si no es combat el dèficit econòmic i el dèficit simbòlic que tenalla les dones amb la invisibilitat i que s’estén a tots els àmbits de la vida. I com a tal, cal un paquet multidisciplinar de mesures.

La Renda Bàsica Universal és una eina que redistribueix la renda i implica un reconeixement simbòlic. SegonsDaniel Raventós, la Renda Bàsica Universal, “és un ingrés pagat per l’estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra forma, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui.”

Un concepte tan revolucionari com els drets de la ciutadania per a les dones al S.XIX, o que una dona tingués una cambra pròpia, tal i com reclamava Virginia Woolf, o que les dones poguessin votar (sufragi universal) a començaments del S.XX, i que topa de manera frontal amb els valors hegemònics (igual que totes les conquestes socials).

La Renda Bàsica Universal suposa una transgressió, un desafiament als valors hegemònics, sobretot pel que fa als d’economia. Perquè pot apaivagar el dèficit en la redistribució econòmica, que és un autèntic pal a la roda en la igualtat de les dones; a Catalunya, el 70% de les persones per dessota del llindar de la pobresa, són dones. I d’aquestes, la meitat són dones amb famílies monoparentals. D’altra banda, les dones majors de 65 anys tenen més risc de caure en la pobresa.

Va contra la feminització de la pobresa, sobretot en els casos de discriminació múltiple (immigrants, discapacitades). Aquesta renda aporta seguretat material, redueix la precarietat en la ocupació perquè atorga de poder de negociació, per suposat pal·lia la injustícia social de la no-remuneració/no-reconeixement del treball de les dones.

Dèficit simbòlic, és el dèficit en el reconeixement de la injustícia simbòlica. La constatació de la comptabilitat de que els valors masculins es valoren més que els que tenen a veure amb els que s’associen als valors femenins, una mena de rei Midas invers, en nomenclatura de Maria José Guerra, que quan els toques, es desvaloritzen.

L’estructura familiar tradicional invisibilitza a les dones, perquè la feina de les àvies, de les mares, resta difusa i poc o gens valorada. L’actual retorn a familiaritzar les rendes, a fer de la família, l’estructura de comptabilitat suposa un retrocés dels drets individuals, i la violència de gènere és la màxima expressió d’aquest dèficit de reconeixement.

L’empoderament i la llibertat de les dones passa de manera necessària per l’autonomia econòmica, una reivindicació que és l’eix de la majoria de les reivindicacions socials, polítiques i laborals des de fa dos segles.
L’autonomia és una antiga reivindicació en la història de les dones i un dels puntals sobre el que es construeix la igualtat de les dones i els homes, basant-se en la independència econòmica, com a garantia de llibertat.