La Renda Bàsica ha recorregut a la nostra nació molt ràpidament el camí que va del desconeixement a una certa popularització.

Fent una mirada al passat immediat, costa creure que només fa 4 anys es va crear l’associació Xarxa Renda Bàsica (XRB); que aquell 2001 fos l’any de la discussió entre membres de la XRB i els diputats, llavors, d’ICV, José Luis López Bulla i d’ERC, Carme Porta; que el maig de 2002 el plenari del Parlament de Catalunya discutís una proposta de llei sobre la Renda Bàsica presentada per ERC-ICV; que el setembre d’aquell mateix any, la XRB fos reconeguda a Ginebra com a secció oficial de la Basic Income European Network (BIEN), en el seu 9è Congrés; que a finals de 2003 en el programa del tripartit que ara governa la Generalitat de Catalunya, es recollís en l’apartat 5.5: “Redefinir la Renda Mínima d’Inserció tendint a que esdevingui una renda bàsica de ciutadania tot estudiant les diferents propostes d’implantació progressiva”; que quasi finalitzant l’any 2004 es realitzés una reunió en els locals del Parlament de la nació catalana entre alguns membres de la XRB amb tres Consellers i quatre alts càrrecs del Govern de la Generalitat de Catalunya per tal d’explicar un projecte de finançament de la RB que els primers havien acabat de realitzar; que el 24 de gener de 2005 ERC presentés al Parlament espanyol un projecte de llei retocat(1), però en essència el mateix que el debatut al Parlament català el maig de 2002. Francament, insistim, costa creure que en aquests 4 anys la RB hagi passat de ser una proposta quasi completament desconeguda a formar part del programa de l’actual Govern de la Generalitat (de forma molt suau, d’acord) i de l’activitat parlamentària d’alguns partits(2).

Al marge d’altres factors, si una explicació cal buscar d’aquest pas del desconeixement a una certa popularització, és l’indiscutible atractiu de la proposta.

¿Per què és atractiva la RB?

Potser aquesta pregunta no la respondrien igual els seus més decidits partidaris. En la nostra associació, la Xarxa Renda Bàsica, es poden trobar ferms defensors de la RB per raons força diferents i amb maneres de concretar-la també molt dispars. I aquesta és una de les seves grans virtuts. Hi ha qui a aquesta virtut l’ha anomenada l’”ecumenisme” de la RB. Abans de passar a contestar directament la pregunta sobre el gran atractiu de la RB, primer recordarem què s’entén per RB. Una definició abastament repetida diu així: “un ingrés pagat per l’estat a cada membre de ple dret o resident de la societat fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra forma, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda que pugui tenir, i sense importar amb qui convisqui”(3). Com que ha estat explicada en molts llocs amb força detall, ens abstindrem aquest cop de fer-ho(4) i passarem directament a contestar a la pregunta que encapçala aquest paràgraf.

Oferirem dues raons que ens semblen especialment potents: 1, Perquè la RB no és solament una proposta contra la pobresa sinó que incrementaria la llibertat de bona part de la ciutadania; i 2, Perquè la democràcia es veuria àmpliament reforçada.

Augmentaria la llibertat de bona part de la ciutadania

Si la RB fos solament una proposta contra la pobresa, creiem que ja tindria força aval. Però la RB incrementaria també la llibertat de bona part de la ciutadania. De quina manera i perquè la RB incrementaria la llibertat de bona part de la ciutadania? Per 4 raons almenys, apuntades de forma esquemàtica.

A) En primer lloc, permetria al grup de vulnerabilitat(5) format per bona part dels treballadors assalariats guanyar en poder de negociació davant dels empresaris (en altres paraules: tindrien un poder contractual molt més fort que ara). Aquest augment del poder de negociació es traduiria, és clar, en un augment de la llibertat com a no dominació (o republicana) al limitar, per l’existència mateixa de la RB, les possibilitats d’interferències arbitràries per part de l’empresari o dels seus representants.

B) Per raons molt similars, la RB també augmentaria la capacitat de resistència de molts joves amb contractes precaris. Si d’alguna cosa estem fermament convençuts és d’aquesta: la RB permetria fer front a les arbitrarietats i condicions laborals tan precàries que avui molts joves es veuen obligats a acceptar.

C) En tercer lloc, la RB augmentaria la capacitat de resistència d’aquest immens grup de vulnerabilitat format per les dones. Per raons familiars i d’amistat els dos signants d’aquest article tenim la sort de conèixer a un bon grapat de veteranes i brillants feministes catalanes i hem de dir que, en un primer moment, es miraven de reüll la proposta per la recança que la RB podés retornar a la llar moltes dones que abandonarien el treball remunerat. Però a la que han treballat a fons, aquestes mateixes feministes han reconegut que la RB tindria moltes més avantatges per al conjunts de les dones que no pas inconvenients. Una gran part de dones depenen econòmicament dels seus marits, pares o companys sentimentals. La possibilitat de tenir una certa independència econòmica (en tot cas molt més gran que ara) a un bon nombre de dones, permetria també l’allunyament d’interferències arbitràries per part dels seus marits, amants o companys sentimentals. Amb aquesta asseveració, no afirmem ni molt menys que amb la RB els problemes relacionats amb la desigualtat de sexe i amb la divisió sexual del treball quedarien abolits. El que s’afirma és que, ceteris paribus, una bona porció de dones tindria unes possibilitats molt més grans que ara per poder contrarestar les interferències arbitràries relacionades amb la dependència econòmica de persones de l’altre sexe.

D) En quarts i darrer lloc, el gran grup de vulnerabilitat que representen els pobres veuria limitada les possibilitats d’interferències arbitràries per part d’altres persones o grups.

La democràcia es reforçaria

La segona raó de per què ens sembla particularment atractiva la RB és, com es recordarà, perquè la democràcia es veuria àmpliament reforçada. Com hem explicat en altres llocs, darrera de la desigualtat -almenys quan la desigualtat arriba a certs límits-, hi ha un problema més profund de falta de llibertat. Falta de llibertat -de decidir, de fer i de rebutjar- és el que té el treballador precari que en prou feines arriba a final de mes i no sap si demà conservarà la seva ocupació; falta de llibertat és el que pateix la dona sotmesa al marit i desafavorida i discriminada en les oportunitats de vida; falta de llibertat és el que pateix l’aturat de llarga durada que suporta l’estigma social de la dependència del subsidi públic, suposant que el tingui. Falta de llibertat és el que té el pobre que depèn de la benevolència d’un funcionari o de la caritat dels seus congèneres. No oblidem la dita de Juvenal: “hi ha moltes coses que els homes, si porten la capa apedaçada, no s’atreveixen a dir”. En el món contemporani, precisament perquè els recursos estan tan desigualment repartits, existeix un profundíssim problema de manca de llibertat.

Per aquestes raons dèiem que amb una RB la democràcia sortiria àmpliament reforçada. Perquè no evitaria les grans desigualtats que patim, però faria que els qui tenen menys tinguessin molt més del que tenen ara. Un dels criteris, recordem-ho, que el filòsof polític més citat en el darrer terç del segle XX i mort al mes de novembre del 2002, John Rawls, considerava ineludible per considerar una societat més justa que una altra. Ni la deliberació democràtica té gaire sentit, ni el mirar cara a cara sense abaixar els ulls als conciutadans és possible, ni sentir-se part de ple dret de la ciutadania serà poca cosa més que un eslògan buit… si el conjunt de la població no té garantit el dret d’existència ciutadana. I la RB és un bon instrument per aquest fi.

¿En quins aspectes ha avançat més la RB en els darrers anys?

Des que al maig de 2002, encara no fa 3 anys, ERC i ICV van presentar al Parlament de Catalunya, com esmentàvem al començament d’aquest article, el projecte de llei sobre la RB, hi ha dos camps on la RB ha fet alguns passos de gegant. Són aquests: 1) el de la fonamentació republicana, i 2) el del finançament. No hi ha dubte que es podrien aportar raons favorables per apuntar altres camps on la RB ha estat molt treballada en els darrers anys. No ho dubtem. Aquesta és una elecció personal (tot i que podríem aportar bones raons per justificar-la). Intentarem explicar en poques paraules ambdós camps.

La justificació republicana

Les justificacions filosòfico-polítiques més habituals de la RB provenen del camp lliberal. El liberalisme acadèmic (que no l’històric i que realment ha existit o existeix, que té un passat i un present negres) és divers. La fonamentació republicano-democràtica és un “endemisme” d’alguns autors que vivim al Regne d’Espanya, segons diu la Constitució espanyola vigent. Resumidament, massa potser, aquesta fonamentació de la RB defensa que sense independència socioeconòmica no hi ha llibertat perquè les grans desigualtats generen immenses desproporcions de poder. Aquestes enormes asimetries de poder que genera el capitalisme donen lloc a una falta de llibertat per a una gran part de la població. És per això que el republicanisme clàssic va ser fortament propietarista. Efectivament, des d’Aristòtil fins a Robespierre, ja que aquest revolucionari francès (tan odiat, comprensiblement, per la dreta i tan menyspreat, incomprensiblement, per quasi tota l’esquerra) significa clarament el punt d’inflexió entre el republicanisme clàssic i el democràtic. No té sentit, sostindrà Aristòtil (un crític ferm però equànime del govern dels pobres, és a dir, de la democràcia, tal com va entendre’s fins no fa gaires anys), pretendre que les persones que no tenen la subsistència assegurada i que, per tant, són dependents materialment d’altres perquè estan sotmeses a la discrecionalitat més arbitrària per part de qui els ha de contractar, puguin desenvolupar una vida política lliure de xantatges i, al cap i a la fi, penar amb autèntica independència de judici. El republicanisme democràtic, acceptant la base de partida (sense existència material garantida no es pot ser lliure) voldrà estendre a tota la població els medis que possibilitin aquesta existència material. La idea és molt senzilla: per a viure calen un conjunt de recursos. Si aquests recursos no estan plenament garantits, les persones faran qualsevol cosa per aconseguir-los, fins i tot acceptar la dominació d’altres. I també l’alienació de la seva llibertat. La RB constitueix un instrument capaç, en les condicions socioeconòmiques de principis del segle XXI, de fer realitat el dret d’existència de tota la població. D’aquí la seva importància per al republicanisme democràtic.

El finançament

En el camp del finançament, la RB ha estat fins ara poc estudiada i debatuda. Probablement, les raons que podrien justificar aquestes mancances i retards són degudes a la necessitat de què el concepte de RB hagi hagut de recórrer el camí previ que en els paràgrafs anteriors ja ha estat abastament assenyalat. Avui, però, podem aportar algunes evidències força interessants sobre la viabilitat del seu finançament(6).

Com a pas previ a una explicació més detallada de la proposta de finançament, ha de quedar ben clar que la implantació d’una RB, per la seva pròpia definició, no pot entrar en conflicte amb les altres cobertures que actualment garanteix el sistema públic de salut, pensions, educació, etc. En qualsevol cas, les ha d’assumir, complementar i, sobretot, millorar. Per això, les diferents propostes de viabilitat i finançament de RB (que queden recollides en l’estudi de referència), parteixen del principi de ser neutrals amb la recaptació fiscal vigent; el que, a la vegada, també garanteix ser-ho amb l’actual sistema de pensions contributives, salut i educació. Això significa, per exemple, que quan l’import de la RB se situa per sota d’aquestes pensions contributives, el ciutadà percep, a més a més, per part del sistema públic la quantitat restant. Hem subratllat contributives, perquè qualsevol altre pensió no contributiva o ajut que rebin els ciutadans, per suposat que queda incorporada i assumida per la transferència que suposa la percepció de la RB i, en conseqüència, eliminada. En definitiva, el que estem dient és que hem contemplat el finançament de la RB, mitjançant una reforma impositiva, sense eliminar altres recursos del sistema; en conseqüència, tot allò que actualment té finançament públic (sanitat, educació, etc.), es manté igual.

El model de microsimulació (que ha estat desenvolupat en l’estudi citat) és una eina que permet analitzar exhaustivament la situació de tota la població de Catalunya que realitza la declaració de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF). Aquesta eina permet efectuar simulacions amb les que poder quantificar l’impacte que determinades reformes d’aquest impost tenen sobre la seva recaptació i, el que és més important, quins col·lectius resulten beneficiats o perjudicats per aquestes reformes. Aquest tipus de resultats reflecteixen amb força claredat el desitjable efecte redistributiu que té la RB, donat que la població més desafavorida, per exemple els quatre primers decils ordenats segons ingressos –el que representa el 40% de la població més desafavorida–, augmenta la seva participació en la renda total. Per una altra part, també els indicadors habituals que s’utilitzen en l’anàlisi de distribució de la renda, els índexs de desigualtat o els índexs de progressivitat, assenyalen clarament aquesta millora redistributiva: disminueix la desigualtat en la renda, disminueix la concentració en l’impost i augmenta el grau de progressivitat en l’impost i en la transferència que suposa la RB.

El punt de partida per a efectuar una proposta de finançament de la RB és una reforma en profunditat de l’actual IRPF. Sense descartar la possibilitat d’utilitzar altres impostos rellevants com l’IVA, el del Patrimoni, el de Successions, etc., cal indicar que la disponibilitat d’informació i, sobretot, les peculiaritats com a instrument de redistribució que té l’IRPF, són els principals arguments que s’han tingut en compte per a basar-se únicament, en aquest estudi de finançament de la RB, en aquesta figura impositiva.

En l’estudi de referència es determina la quantitat de 5.414€ anuals com a transferència de RB per a cada adult i la meitat de la mateixa, 2.707€ anuals, per a cada menor de 18 anys. Aquesta quantitat ve a representar aproximadament 12 mensualitats del Salari Mínim Interprofessional vigent l’any 2003, que és quan comencem l’estudi. Tot i les possibles argumentacions, més o menys subjectives, que es puguin adduir, entenem que aquesta quantitat garanteix abastament el mínim vital que implícitament es dedueix de la definició de RB anteriorment exposada.

Prenent com a referència aquest valor de la transferència per RB, això suposa per a l’any 2003, seguint les estadístiques oficials de població que publica l’IDESCAT(7), un import aproximat de 30.000 milions d’€. El finançament d’aquesta quantitat s’efectua en part, uns 8.000 milions d’€, per l’estalvi que suposa la pròpia implantació de la RB, donat que s’eliminen totes aquelles partides de despesa pública (pensions, transferències, subsidis, ajuts, beques, etc.) que no superen la RB, i la part equivalent a la RB d’aquelles que sí la superen; en aquest últim cas es tracta únicament de pensions contributives. Per a aquestes últimes l’estalvi és la pròpia RB que es transfereix, donat que l’Estat ha de fer front només a la quantitat restant. Què succeeix amb els 22.000 milions d’€ restants per al finançament de la Renta Bàsica? Aquesta quantitat és la que ha de finançar-se a través de la reforma de l’IRPF. Quins són els eixos fonamentals d’aquesta reforma? En primer lloc, l’eliminació de totes les reduccions, deduccions i mínims vitals que contempla l’actual IRPF. En segon lloc, el tractament per igual dels rendiments de la base imposable general i especial, que en l’actual IRPF estan diferenciats de forma molt més beneficiosa per als de la part especial, ja que tributen a un tipus únic del 15%. Per últim, es poden fer diferents supòsits (de fet en el nostre estudi utilitzem fins a 8 simulacions diferents) on es contemplin distintes quantitats de RB, un tipus únic o distints trams, etc.

Utilitzant el supòsit més radical (i més interessant per distints motius) dels que presentem en el nostre estudi, els principals resultats i conclusions es resumeixen en el següent. Un tipus únic del 57,5% permet la recaptació dels 22.000 milions d’€ abans indicats i, a més a més, de la quantitat propera a 9.500 milions d’€, que Catalunya recaptà l’any 2003 amb l’IRPF actual. Això vol dir que, sota aquest supòsit, es pot assumir la RB (5.414€ anuals per adult i 2.707€ per a menors de 18 anys) sense eliminar cap ingrés de l’Estat per la via impositiva de l’IRPF. Aquest mateix supòsit determina que, al voltant del 57% dels declarants de l’IRPF de Catalunya resulten beneficiats amb la transferència de Renta Bàsica. Això és: si comparem el cas actual sense RB i amb l’IRPF vigent, i el que es tindria amb RB encara que tributant al 57,5% per IRPF, la segona situació seria favorable per a un 57%, percentatge al que, per suposat, hauríem d’afegir tota aquella part de la població que no tributa per IRPF (perquè no està obligada a fer-ho) i que també resultaria beneficiada per la transferència de RB. Cosa que ens permet afegir que aproximadament el 75% de la població total catalana sortiria beneficiada amb la nostra proposta.

Arribats a aquest punt, és convenient fer un breu comentari al respecte dels tipus finalment suportats en aquesta reforma. Certament, estem parlant d’un tipus únic del 57,5% que, efectivament és molt elevat. Ara bé, podem matisar aquest resultat si calculem el tipus efectiu (el percentatge que realment es paga després de transferir-se la RB, que sempre està exempta d’impostos) per decils de renda (ordenant la població segons renda i dividint-la en 10 parts iguals). Quan fem això veiem que del 10% al 50% de la població, la meitat més pobre, té un tipus negatiu (del -269% al -4,70%), en els trams del 60% al 90%, la mal anomenada classe mitjana, els tipus efectius oscil·len del 4% al 29%; mentre que en l’últim tram, el 10% més ric, el tipus efectiu es situa en el 45%.

Per últim, i també a títol il·lustratiu pot efectuar-se una simulació de llar-tipus que reflecteixi els valors de comparació de la reforma i de la situació actual. Per exemple, el cas d’una llar amb dos perceptors de rendes i de dos menors al seu càrrec, que ingressen anualment 24.000€. Amb l’actual IRPF aquesta llar està pagant 1.713€ anuals amb un tipus efectiu del 7%. Amb la reforma de la Renta Bàsica anterior estaria pagant 13.800€ anuals, però rebent quelcom més de 16.000€ anuals, el que suposa un tipus efectiu del -10%. Com a resultat comparatiu aquesta llar-tipus sortiria beneficiada en la reforma de la RB en, aproximadament, 4.000€ anuals.

Per acabar, una altra proposta de reforma, en tot equivalent a l’apuntada anteriorment, però amb la substancial diferència de rebaixar vint punts el tipus impositiu únic, més precisament el 37,3%, permet finançar el 65% de la RB ja assenyalada i, per suposat, mantenint la neutralitat recaptadora, els 9.530 milions d’€ ja mencionats. En aquest cas, la transferència per RB es situaria en 3.520€ anuals per adult i 1.760€ anuals per menor. Seguim parlant d’una reforma molt important, però que en termes de pressió fiscal situaria el tipus efectiu del 10% de població més rica quelcom per sota del 30%.

El realisme polític

Dèiem en un altre lloc(8) que la Renda Bàsica és una proposta que està molt ben defensada filosòficament i econòmicament. Com a prova d’aquesta afirmació no cal més que remetre’s a l’abundosa obra escrita per filòsofs, economistes, politicòlegs i activistes que ha estat publicada al llarg dels darrers 20 anys. Si bé és una obra de qualitat desigual, n’hi ha una part que pot ser avaluada dins de l’excel·lència. Doncs bé, el primer gran obstacle que havia de passar una proposta tan “rara” com la Renda Bàsica, mostrar que estem davant d’una proposta desitjable i tècnicament possible, ha estat superat. Una part de l’objectiu està assolit, però queda una altra part, la més important: veure-la realitzada. Moltes mobilitzacions, propostes de llei, apassionades discussions entre partits i al seu si, polèmiques també al si dels moviments socials i dels sindicats, hauran d’experimentar-se abans de veure implantada la Renda Bàsica com a dret d’existència ciutadana.

La Renda Bàsica és una opció social. Tota opció social d’importància és conflictiva. La Renda Bàsica opta per aquesta part de la població més dominada, no solament la més pobre. Aquesta opció implica que uns altres, els més rics, perden. Per això és conflictiva. Les persones defensores de la Renda Bàsica, dins de la gran pluralitat d’enfocaments que aquesta proposta ha mostrat al llarg de la seva curta però intensa existència, hauran de ser realistes, que no vol dir acomodatícies. Cosa que vol dir la combinació del bon coneixement provinent de distints camps científics amb el rebuig dels intents de reduir la proposta a una qüestió merament tècnica; la combinació de la ferma defensa de la proposta amb el defuig més intransigent del dogmatisme delirant i estèril. Les persones defensores de la Renda Bàsica hauran (haurem) de ser, en conseqüència, sensatament radicals. “En la política com en la vida quotidiana, contra tota aparença filistea, qui no sap ser suficientment radical, acaba sempre en la penosa insensatesa de l´hiperrealisme petimètric”. Aquesta, ha dit recentment en una entrevista concedida a una revista xilena Antoni Domènech, va ser la principal lliçó moral que va rebre del seu mestre Manuel Sacristán, el gran i no sempre degudament recordat filòsof madrileny que va morir a Barcelona ara farà 20 anys. Una lliçó fàcil d’acceptar i molt difícil de practicar.

Jordi Arcarons i Daniel Raventós

1. Aquesta proposició de llei es pot llegir a http://www.nodo50.org/redrentabasica/index.php.

2. Que alguns activistes i teòrics d’esquerres, notablement destacats per la seva hostilitat a la RB fa no gaires anys, considerin avui que és una proposta a considerar, també és (gratament) sorprenent. No cal dir que hi ha encara alguns activistes i (més o menys) teòrics d’esquerres que tenen unes prevencions contra la RB que, sincerament, recorda més, vistos els arguments emprats, la defensa dogmàtica de no sé sap què que no pas un sincer i clar debat substantiu.

3. És la definició emprada en RAVENTÓS, D. (coord.), La Renta Básica. (Por una ciudadanía más libre, más igualitaria y más fraterna), Barcelona, Ariel, 2001, i també, tot i que una mica diferent, en VAN PARIJS, P., Real Freedom for All. What (if anything) can Justify Capitalism? Oxford, Oxford University Press, 1995.

4. En català, per exemple, es pot trobar a RAVENTÓS, D., “La Renda Bàsica i la llibertat com a no-dominació”, Diàlegs, núm. 18, 2002.

5. Per grup de vulnerabilitat entenem el conjunt de persones que tenen en comú la possibilitat d’interferència arbitrària per part d’altres grups o d’alguna persona en particular. La gran majoria de persones pertanyem a algun grup de vulnerabilitat, i algunes poden pertànyer a més d’un. Hi ha persones, riques i poderoses, que estan en posició d’interferència sobre diversos grups de vulnerabilitat.

6. Els arguments que aportem en aquest apartat són un resum molt esquemàtic de les principals conclusions del treball al que remetem a les persones interessades: ARCARONS, J., BOSO, À., NOGUERA, J.A. i RAVENTÓS, D.: Viabilitat i impacte d’una Renda Bàsica Universal, Fundació Jaume Bofill, Barcelona, 2005 (en premsa).

7. Cal indicar, que l’estudi es refereix únicament al marc territorial de Catalunya, perquè la informació fiscal a la que s’ha tingut accés era exclusivament la de Catalunya. No obstant, la proposta és fàcilment generalitzable al Regne d’Espanya, a una altra Comunitat Autònoma o a d’altres zones més o menys properes, en el moment que sigui possible disposar de la informació pertinent.

8. El ja citat ARCARONS, J., BOSO, À., NOGUERA, J.A. i RAVENTÓS, D.: op. cit.

Revista del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, febrer 2005