Els darrers vint-i-cinc anys han estat prolífics en publicacions sobre ètica social i filosofia política, la majoria de les quals han tingut un impacte notable en el món acadèmic, però han passat desapercebudes a un públic més ampli. La literatura científica recent sobre qüestions d’igualtat, llibertat, ciutadania, pobresa o democràcia és tan amplia com ignota per a la majoria. De raons del per què d’aquest hiatus aparentment insalvable entre les pruïges dels acadèmics i les inquietuds de la ciutadania en general n’hi ha moltes, però almenys dues ens criden especialment l’atenció.
L’una té a veure amb la mancança d’acadèmics i pensadors que combinin amb rigor i eficàcia la seva activitat intel·lectual en recerques punta en els àmbits de l’ètica, la política i l’economia i la seva activitat com a divulgadors de talent, d’alguna manera compromesos amb causes polítiques i socials. És difícil que certes teories i propostes saltin el murs acadèmics, per molt atractives que siguin, si no ofereixen un punt d’encast aplicable a assumptes mundans.
La segona raó, parenta de la primera, té a veure amb una certa pèrdua de tremp revolucionari normativament orientat dels actors polítics i socials. Si acceptem l’anàlisi segons la qual la pobresa ha niat al cor de les societats occidentals i es reprodueix amb gran rapidesa, arribant a colonitzar àmbits de la societat que fins ahir hi semblaven immunes; si acceptem com a cert que les desigualtats econòmiques han crescut ràpidament i amb conseqüències dramàtiques per a la vida d’un nombre cada dia més gran de ciutadans; i si acceptem que l’atur de llarga durada va covant situacions cròniques d’un empobriment incapaç d’escapar de la seva dinàmica anorreadora; si, en fi, acceptem que aquesta anàlisi és correcta i la qualifiquen d’èticament indesitjable, immediatament després ens veiem abocats a proposar una alternativa, un “món possible” socialment nou que permeti reconduir la pobresa, la desigualtat i la pèrdua de l’autoestima de molts ciutadans de les nostres societats. No és imaginable transformar a fons les nostres societats sense reconèixer-nos la capacitat de repensar-les i d’actuar en conseqüència. Per imaginar un nou “món possible” social fa falta tenir un tremp revolucionari normativament orientat. Amplis sectors de l’esquerra finissecular han mostrat una incapacitat reiterada per a fer propostes èticament ben fonamentades i tècnicament viables d’alternatives a les societats realment existents. Han proliferat més les propostes, en el millor dels casos ben intencionades, amb unes justificacions teòriques inconsistents que no pas les que tenien bons fonaments normatius i una estimable viabilitat pràctica.
Si albirem el panorama de la filosofia política actual, un cop esbandida la bromera dels subproductes d’una esquerra sense nord, podem veure que en els darrers temps també han anat apareixent -rarament amb el recolzament divulgatiu que mereixerien- propostes teòriques que reclamen la nostra atenció, com són els casos de la filosofia política del republicanisme, del socialisme de mercat i del subsidi universal garantit. Malgrat que totes tres són dignes de ser explicades amb deteniment, voldria aturar-me a comentar amb un cert detall la darrera, la del subsidi universal garantit.
La proposta del Subsidi Universal Garantit (SUG) –també batejat amb els noms de renda bàsica, ingrés garantit, renda de ciutadania i dividend social, entre d’altres- consisteix a defensar la implantació d’un ingrés pagat pel govern a cadascun del membres de ple dret de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és pobre o ric, és a dir, independentment de si disposa d’altres fonts de renda i sense importar amb qui convisqui.
L’origen de la proposta del SUG està en la publicació l’any 1986 d’un article dels filòsofs socials Philippe Van Parijs i Robert J. Van der Veen a la revista Theory and Society titulat “Una via capitalisme al comunisme”. La idea de l’article va prendre ràpidament la teia de la inquietud intel•lectual de molts que, en el món acadèmic i fora d’ell, freturaven idees noves de transformació social que combinessin una robusta formulació teòrica amb una pertinaç orientació aplicada, especialment en l’àmbit de l’esquerra política i social. En menys de quinze anys, aquella llavor s’ha convertit en un arbre esplendorós: arreu han aparegut publicacions sobre el SUG, moltes episòdiques però algunes ja periòdiques; se n’han constituït associacions i fòrums de debat i promoció; alguns sindicats s’hi han implicat de forma notable, col•laborant en la difusió en no pocs racons del món del treball; i fins i tot alguns representants polítics parlamentaris electes, fins i tot al parlament català, en són defensors públicament confessos.
Al nostre país la difusió de la idea del SUG ha estat escassa i desigual, però en els darrers dos anys ha experimentat un creixement notable. Un aconteixement recent que promet enriquir de forma irreversible la formulació teòrica de la proposta del SUG entre nosaltres ha estat la publicació del llibre de Daniel Raventós El derecho a la existencia. La propuesta del Subsidio Universal Garantizado. Raventós, fidel a l’idea original de Van Parijs i Van der Veen de què allò que és políticament viable depèn en gran mesura d’allò que s’ha demostrat que té una justificació ètica, ha confegit un llibret, escrit amb claredat i rigor, amb el que pretén bàsicament tres coses: buscar estratègies de fonamentació normativa, ètica, de la proposta del SUG, obrir camins justificadors de la seva factibilitat i, fins allí on li és possible, rebatre les principals crítiques ètiques i tècniques que fins avui s’han fet a la proposta que ell defensa.
De les tres, la que promet tenir un impacte comparativament més gran que les altres és la de la fonamentació normativa. Daniel Raventós presta molta atenció a definir conceptes com els de treball remunerat, domèstic i voluntari; fa una anàlisi excelsa de la noció de pobresa, acotant-la tècnicament i conceptualment; i realitza una dissecció pormenoritzada dels diferents tipus de subsidis, explica el seu parentiu amb iniciatives pròpies de l’Estat del benestar i insisteix en la distinta filiació d’altres. Però allò que, segons el meu parer, fa del seu llibre una proposta important és que raona moralment una proposta sòcio-política molt ambiciosa.
En aquests verals, acadèmics i no acadèmics, és força insòlita la vocació de respondre amb arguments ètics a reptes també ètico-socials. Allò que és comú quan acarem assumptes de pobresa, de marginació o d’atur de llarga durada és fiar-ne la solució a mesures de faisó tècnico-econòmica (la terapèutica infal•lible de la flexibilització del mercat laboral, del creixement econòmic o de la reducció de la jornada laboral), despullades de connotacions normatives sobre la noció de bona vida social que duen incorporada. Daniel Raventós aconsegueix amb escreix bastir un text sobre un assumpte nou per a la majoria de lectors, combinant la seva capacitat revolucionària d’imaginar un món possible nou gens acomodatici respecte a l’statu quo, i ser al mateix temps capaç d’apuntalar-lo amb competència científica i de versar-lo amb una prosa eficaç, accessible a un públic no especialitzat.
Perspectiva Social, n. 44, 2on semestre 2000
