La proposta de la Renda Bàsica (RB, a partir d’ara) desperta passions favorables i hostils. Però no deixa indiferent, i així podem trobar persones que tenen posicions molt enfrontades sobre la RB i que, en canvi, coincideixen força pel que fa a altres opinions polítiques i socials. També podem trobar fàcilment una altra situació: la defensa de la RB entre persones que difereixen força sobre opinions socials i polítiques. Però, i aquesta és la meva experiència personal, tant entre partidaris com entre detractors podem trobar-hi algunes greus i importants confusions. Confusions del què és la RB i desconcerts sobre algunes de les seves virtuts. En els pocs paràgrafs que venen a continuació intentaré desfer alguns d’aquests embolics.

Comencem per la definició. De les moltes que ens podrien servir, prefereixo aquesta: “Un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat encara que no vulgui treballar de forma remunerada, sigui ric o sigui pobre, és a dir, independentment de les altres fonts de renda que pugui tenir, i sense importar amb qui convisqui.”/1 Ampliaré les parts de la definició, perquè crec que això ajudarà a un aclariment d’alguns aspectes que han estat mal interpretats. /2

A) “Un ingrés pagat per l’Estat”. “Estat” aquí pot incloure una institució jurídico-política més gran que un Estat legalment existent. Un exemple d’això podria serà el cas de la UE. O també “Estat” pot referir-se a àmbits jurídico-polítics menors: comunitats autònomes, per exemple. Sense tenir ara present si una comunitat autònoma podria avui finançar una RB o no, vull insistir en l’àmbit divers que pot abastar la paraula “Estat” emprada en la definició.

B) “A cada membre de ple dret de la societat”. És a dir, a tot membre de la ciutadania de l’espai geogràfic considerat. Els residents, segons el meu parer, també han de percebre la RB potser amb la condició addicional d’un mínim temps de residència continuada. Però un altre punt d’atenció que té aquesta porció de la definició és que la RB la rep la ciutadania individualment (no per unitat familiar o fiscal, per exemple).

C) “Encara que no vulgui treballar de forma remunerada”. Sovint s’interpreta que “treball” és sinònim de “treball remunerat” o “ocupació”. En altres llocs he emprat la definició següent de treball (poc modificada d’una anterior formulada per Philippe Van Parijs): “activitat que produeix un benefici el qual és extern a l’execució de l’activitat i pot ser gaudida per altres persones”. Hi ha bones raons per pensar que la tipologia següent de treball és molt més adequada: 1) treball remunerat en el mercat; 2) treball domèstic, i 3) treball voluntari. Recordant aquesta part de la definició de RB a què ara estic prestant atenció, es desprèn de forma immediata que una persona que no estigui treballant de forma remunerada no significa que no estigui treballant, ja que pot estar fent treball domèstic o voluntari. Crec que no és difícil posar-se d’acord en el fet segons el qual existeixen treballs remunerats no solament poc beneficiosos, sinó perversos socialment. I, en canvi, altres treballs no remunerats que reporten grans beneficis a determinats col•lectius. /3

D) “Sigui ric o sigui pobre, independentment de les altres fonts de renda que pugui tenir”. A diferència dels subsidis condicionats a un nivell de pobresa o de situació determinada, la RB la rep igualment un ric que un pobre, un executiu folrat d’euros que un indigent dels barris pobres de Bilbao, Manchester, Tarragona o Marsella. Aquesta característica de la RB que tan extravagant pot resultar a les persones que s’aproximin per primer cop a aquesta proposta social, té diverses justificacions, algunes de tipus normatiu i d’altres de tipus tècnic-administratiu. Aquestes justificacions han estat desenvolupades àmpliament en diversos llocs, però ara indicaré algunes pistes de forma breu. Si la RB és concebuda com un dret de ciutadania (com crec que es desprèn clarament de la definició) exclou tota condició addicional: riquesa, sexe, competència, excel•lència moral… El dret ciutadà al sufragi universal, per exemple, no imposa condicions afegides a la de ciutadania.
Addicionalment, l’estigmatització associada als subsidis de pobresa afavoreix la característica d’universalitat de la RB. Tècnicament, els subsidis condicionats requereixen, precisament pel seu caràcter de no universals, de controls administratius que, fins i tot en el cas de funcionar bé (és a dir, sense ineficiències o corrupcions afegides) resulten molt costosos. Hi haurà qui, emperò, fins i tot admetent el que es porta escrit fins aquí, consideri inadmissible donar una RB també als més rics. I aquí acostuma a haver-hi alguna incomprensible confusió. Si es creu que tot restaria com fins ara i a més hauria d’afegir-se una RB, la reticència tindria tot el sentit del món. Efectivament, no fa falta saber res d’economia per entendre que això seria un absurd inflacionari, inútil i que quasi tothom estaria pitjor al final de l’operació que no pas al principi. Però resulta que no és així. Totes les propostes de finançament serioses/4 de la RB treuen més diners als rics que no pas el que en reben com a RB. Dit més curt: els més pobres sempre guanyen amb la RB (tot i que hagin de pagar més impostos per finançar-la), els més rics sempre perden. També cal dir que entre els partidaris de la RB quasi ningú (i absolutament ningú en l’associació de la que sóc membre Xarxa Renda Bàsica) està pensant en desmantellar l’educació i la sanitat públiques per finançar una RB, com algun malintencionat, desinformat o desinformat i malintencionat alhora ha dit més d’un cop.

E) “Sense importar amb qui convisqui”. Tot i que hi ha algunes propostes que afegeixen una RB per llar (amb la intenció de no penalitzar a la porció cada cop més gran de la població que viu sola, en gran part per raons d’edat), al ser individual és independent de la forma de convivència escollida: parella heterosexual, parella homosexual, grup d’amics, distintes generacions a la mateixa llar, etc.

En coherència amb el que s’ha apuntat fins aquí, la RB no ha de confondre’s amb els subsidis condicionats tipus Rendes Mínimes d’Inserció, ni amb els subsidis lligats a una situació determinada típics de l’estat de benestar. Ni tampoc s’ha de confondre amb una mesura que té alguns elements de connexió amb la RB, però que no és equivalent: l’impost negatiu sobre la renda.

Un cop exposada i comentada la definició, passo a apuntar altres virtuts de la RB que més d’un cop no s’han explicat prou bé. Concretament, en citaré dues: 1) la RB no és solament una proposta contra la pobresa, i 2) la RB no pot solucionar molts problemes socials pels quals no ha estat dissenyada.

1. Si la RB fos simplement una proposta contra la pobresa, ja crec que tindria suficient aval. Però la RB també és una proposta que milloraria la llibertat real de bona part de la ciutadania. M’estic referint al grup de vulnerabilitat format per aquest importantíssima facció de la població composada pels contractes precaris i amb dolentes condicions laborals de distint tipus. També m’estic referint a bona part de les dones que depenen econòmicament del seu pare, marit o amant. La llibertat real (com diria Philippe Van Parijs) o la llibertat com a no dominació (com diríem els partidaris de la llibertat republicana/5) de bona part de la població es veuria incrementada amb una RB. Amb altres paraules: el conjunt d’oportunitats de bona part de la ciutadania augmentaria de forma considerable si el comparem amb el que tenen actualment.

2. La RB no és la solució de molts problemes socials que les nostres societats tenim plantejats (la divisió sexual del treball, l’acumulació en poquíssimes mans de grans fortunes que fan que la democràcia estigui amenaçada o trepitjada constantment, /6 per posar només dos exemples). Criticar la RB per allò que no pot solucionar resulta maldestre, com també ho és exagerar les possibilitats de la RB més enllà del que realment pot fer. És clar que la RB no canviarà per si sola l’estat de coses actual del món. Quedarà molt distant d’un món ideal realitzable. Però en absència d’aquest món ideal, al que per altra banda no s’ha de renunciar, la RB suposa una via sòlida entre la inèrcia resignada de la situació actual i l’inofensiu i a vegades còmic maximalisme que només considera admissible una societat perfectament ordenada. La RB té una molt interessant dimensió: constitueix un fre eficaç a la dominació social que avui pateix una bona part de la ciutadania. Pels qui som d’esquerres això és una bona raó política a favor de la RB.

NOTES

/1És la definició que he fet servir, per exemple, en El derecho a la existencia. Barcelona, Ariel, 1999, i en La Renta Básica. Por una ciudadanía más libre, más igualitaria y más fraterna. Barcelona, Ariel, 2001.

/2Em serveixo d’una part molt petita de José Antonio Noguera y Daniel Raventós: “La renta básica de ciudadanía: acerca de su justicia, el derecho al trabajo y la polarización social”, Claves de Razón Práctica, núm. 120 (2002).

/3També una confusió abastament desenvolupada i que aquí no puc ni tan sols esbossar és la suposada contraposició entre “dret al treball” i RB. Aquesta falsa oposició està molt tractada en José Antonio Noguera: “¿Renta Básica o ‘Trabajo Básico’? Algunos argumentos desde la teoría social”, Sistema, núm. 166 (2002) i J.A. Noguera i D. Raventós: Op. cit.

/4Serioses perquè pel que fa a la RB, com desgraciadament pot fer-se extensiu a d’altres propostes socials, entre els seus defensors i detractors hi ha de tot: excel•lència i vulgaritat, seriositat i lleugeresa. Hi ha defensors de la RB que creuen que proclamant quatre consignes suposadament radicals (en realitat són consignes delirants) ja està feta la feina. Sóc de l’opinió que tan important és el “què” com el “com”, és a dir, la fonamentació d’allò que es defensa. La RB és una gran proposta, però mai em cansaré de dir que s’han d’aportar (i justificar normativament i tècnica) les raons al seu favor.

/5Qui estigui interessat en una estratègia de fonamentació normativa de la RB a partir de l’ideari republicà pot veure Andrés de Francisco y Daniel Raventós: “Republicanismo y Renta Básica” (que molt properament editarà Trotta, coordina G.Pisarello i que portarà com a títol Razones para una renta básica de ciudadanía). També pot consultar la pàgina web www.redrentabasica.org on podrà trobar molts escrits de diversos autors sobre la RB, classificats per temes.

/6Joseph E. Stiglitz, Nobel d’Economia l’any 2001, ho deia així: “Las democracias se minan cuando los intereses corporativos pueden, de hecho, comprar las elecciones…” (El País, 14-2-2002).

Nous Horitzons, núm. 165, juliol 2002