Introducció

Sovint les paradoxes amaguen veritats no immediates i realitats sòlides. Probablement aquest és, al meu parer, el cas de la tesi que vull defensar tot seguit: que una Renda Bàsica universal i incondicional és la millor (o una de les millors) polítiques avui disponibles per tal d’incentivar la participació al mercat de treball i aconseguir un funcionament més eficient, sense produir exclusió social i fins i tot reduint-la. Defensaré que, una Renda Bàsica pot ser entesa perfectament com una política d’activació laboral més eficaç que moltes altres que avui s’apliquen. Si volem fer compatibles els objectius d’una població més activa, flexible i eficient des del punt de vista del treball remunerat, més lliure i amb més protecció social, llavors necessitem una Renda Bàsica de ciutadania.

Per què aquesta tesi pot semblar paradoxal? Doncs perquè quan un s’hi troba davant per primer cop, la idea d’instaurar una renda incondicional i individualitzada per a tota la ciutadania, pel sol fet d’existir, sense exigir l’acompliment de cap altra condició, sembla anar associada a un fort desincentiu laboral; en efecte, hom pot preguntar-se quina raó tindria ningú per treballar si només pel fet d’existir tingués dret a una renda individual per a tota la vida. La Renda Bàsica, segons aquesta visió (superficial i massa immediata, com provaré de demostrar), obriria el camí per a una societat de paràsits, irresponsables i dropos.

Però els mecanismes i les dinàmiques que regeixen els fenòmens socials i la suma de les accions individuals, sovint porten a resultats inesperats en un primer moment. Crec fermament que aquest és el cas, i que la Renda Bàsica pot ser una manera molt més viable que d’altres d’incrementar l’accés a l’ocupació per a una gran part de la població, de fer efectius els drets al treball i a l’ocupació en condicions d’equitat i reciprocitat social. Els partidaris de la Renda Bàsica, de fet, acostumen a creure que l’accés dels ciutadans a una ocupació remunerada i reconeguda socialment és un objectiu valuós, i per això es qüestionen sobre la millor manera d’assolir-lo. (No tractaré aquí l’important qüestió del treball no remunerat -tant el domèstic-familiar com el voluntari-, però val a dir que seria fàcil desenvolupar una argumentació similar per aquest cas i veure que una Renda Bàsica no discriminaria als ciutadans per les seves preferències de treball social).

La Renda Bàsica com a política d’activació laboral

1. Em primer lloc s’ha de dir que les previsions catastrofistes acostumen a ser profecies mítiques més que estimacions fiables. La imatge d’una societat d’ociosos irresponsables senzillament no troba recolzament en tota la evidència empírica de què disposem i en el què podem raonablement suposar. La major part de la ciutadania vol treballar remuneradament per raons que no tenen a veure només amb la renda, sinó amb el reconeixement social, l’autorrealització personal, o el sentiment de ser útils i de poder desenvolupar una certa tasca amb competència. Ara bé, és evident que la renda salarial és un poderós incentiu laboral, potser el més gran: precisament per això podem dir que, encara que només existís la motivació econòmica, aquesta no podria desaparèixer amb una Renda Bàsica que, encara que permeti subsistir amb certa dignitat, tampoc permetria cap mena de luxe o despesa més enllà de les necessitats bàsiques per no caure en la pobresa. El fet que molts treballadors de rendes altes i mitges-altes mostren incentius a treballar més hores (o a mantenir les actuals) sembla evidenciar aquesta tèsis.

2. Pensem que avui el mercat de treball “de qualitat” està saturat i per tant exclou a bona part de la població : no seria un drama social, sinó tot el contrari, el fet què algunes persones deixessin les seves “feines-escombraria” o mal pagades per tal de dedicar uns anys a formar-se, a establir una família, a col·laborar amb una ONG, o a començar qualsevol altre projecte personal. Ben al contrari, una Renda Bàsica alliberaria a molts ciutadans de la pressió, sovint irracional i contraproduent, per trobar una feina a qualsevol preu, i els permetria ser més selectius i exigents a aquesta cerca (la qual cosa, de passada, obligaria a moltes empreses a oferir condicions més atractives per tal de trobar oferta de ma d’obra per algunes ocupacions). Una Renda Bàsica, per tant, pot ser un important instrument d’activació laboral que no estanqui a determinats grups de la població (principalment dones, joves i treballadors poc qualificats) en ocupacions de baixa qualitat, sinó que els doni més autonomia i llibertat real per a escollir i per a rebutjar ofertes de feina que no ajuden a l’eficiència del nostre mercat de treball.

3. En aquest sentit, la Renda Bàsica introdueix el principi, empíricament contrastat per múltiples recerques recents, i pels resultats d’algunes polítiques instaurades en aquesta direcció, que és més eficient i eficaç (i probablement més equitatiu) subvencionar a les persones que a les empreses. Es tractaria, en el fons, de distribuir un subsidi universal a l’ocupació però posant-ho directament a les mans dels potencials ocupats, per a que siguin ells -i no les empreses- els que decideixin quines ocupacions mereixen el subsidi (evidentment, pagarien els impostos corresponents sobre els seus salaris, i, a partir d’un cert nivell salarial, fins i tot compensarien el valor de la Renda Bàsica rebuda). Actualment, només les empreses disposen de total llibertat per contractar o no a qui vulguin, mentre que aquesta llibertat no és la mateixa pels treballadors potencials a l’hora d’acceptar o rebutjar determinades feines, per causa de la necessitat de renda; amb una Renda Bàsica, les decisions de tots els agents al mercat de treball (no només d’una de les parts contractants) podrien ser més lliures, i, per tant, donar un resultat més eficient (en el sentit més neoclàssic d’optimitzar la satisfacció de les seves preferències). En definitiva, una Renda Bàsica garantiria millor que qualsevol altra política el dret a la lliure elecció d’ocupació.

4. En aquest sentit, la Renda Bàsica faria factible per moltes persones acceptar determinades feines que podrien ser demandades i fins i tot atractives, però que tenen remuneracions baixes per diversos motius que no sempre tenen a veure amb polítiques empresarials (per exemple, per seva baixa productivitat, o perquè es tracti de feines a temps parcial, o de naturalesa esporàdica). Un cas probablement similar seria el de l’autoocupació, ja que “l’aversió al risc” quedaria notablement reduïda per la seguretat mínima que donaria la Renda Bàsica.

5. Una Renda Bàsica podria estimular un cert “repartiment espontani” de l’ocupació remunerada, ja que podria fer possible i desitjable per a molts individus dedicar menys hores a la feina, de manera que d’altres poguessin cobrir l’espai que ells alliberessin. De fet, encara que una Renda Bàsica pogués incentivar una dedicació menor a l’ocupació per part d’alguns individus, això podria tenir l’efecte d’augmentar el número total de treballadors i fins i tot ser compatible amb l’augment del volum total d’hores de treball remunerat d’una economia, si hi ha més persones que experimenten un incentiu a participar-hi.

6. Sens dubte, un dels més importants efectes d’activació que una Renda Bàsica suposaria és el de suprimir l’anomenada “trampa de l’atur” per totes aquelles persones en edat laboral que cobren prestacions per atur o rendes d’inserció: al tractar-se d’una prestació acumulativa i independent respecte de qualsevol altra renda o ingrés que hom pugui rebre (sense perjudici, òbviament, que es paguin els impostos corresponents sobre aquestes rendes addicionals a la Renda Bàsica), s’eliminaria qualsevol grau de retirada de la prestació pel fet d’acceptar una feina remunerada o disposar d’altres rendes; amb això, per qualsevol beneficiari, la taxa impositiva marginal d’acceptar una oferta d’ocupació o d’aconseguir una altra renda deixa de ser del 100%, i, per tant, s’elimina la possibilitat de que hom pugui tenir similar nivell de renda treballant remuneradament que sense fer-ho. Aquest darrer fet hauria de satisfer precisament als crítics precipitats que veuen en la Renda Bàsica una “subvenció als ociosos”, quan precisament la seva lògica condueix al contrari, a “fer que treballar valgui la pena” respecte de cobrar prestacions, perquè suposa un guany real i substancial. En definitiva, per totes aquestes raons, la Renda Bàsica introduiria entre els aturats i els beneficiaris de prestacions socials un estímul més intens per acceptar feines remunerades. Amb una Renda Bàsica, l’acceptació d’una oferta de feina remunerada sempre farà que la renda total es vegi positivament afectada, a diferència del que passa amb un sistema de prestacions condicionades com l’actual.

7. Així mateix, el dret a la Renda Bàsica quedaria totalment desvinculat del dret a la inserció laboral (sense eliminar-lo), a diferència de les rendes mínimes d’inserció o el subsidi d’atur. D’aquesta manera, la garantia de renda de la ciutadania perdria el caire paternalista que ara té, evitaria fer promeses d’inserció laboral que sovint no pot acomplir, i deixaria d’estancar els pobres i aturats en pseudo-ocupacions que en ocasions són “feines de caritat”, poc adients per a proporcionar autoestima i reconeixement social. La Renda Bàsica resulta, en aquest sentit, un instrument clau per lluitar contra els prejudicis de la psicologia popular segons els quals als “pobres” no se’ls ha de donar diners perquè “no els saben gastar”.
Per tant, en un mercat de treball amb Renda Bàsica hi hauria més possibilitats què els individus obtinguessin reconeixement social i autoestima per mitjà dels diferents tipus de treball que es desenvolupessin, ja que aquests no serien treballs “artificials” oferits per l’Estat com a “assistència” als desocupats.

8. Una Renda Bàsica faria socialment viable una més gran flexibilització del mercat de treball que no es traduís en desprotecció social: per exemple, els treballadors podrien distribuir els seus temps i ritmes de dedicació al mercat de treball (i a d’altres ocupacions fora d’aquest) de formes molt més flexibles segons la seva conveniència; el ventall de possibilitats i combinacions a la seva disposició creixeria si disposessin d’una Renda Bàsica; l’ocupació a temps parcial voluntària, molt estesa a d’altres països amb forts Estats del Benestar, però molt poc estesa encara a Espanya (encara que sigui cada cop més sol.licitada) podria augmentar. Sóc conscient dels recels que la paraula “flexibilització” pot despertar en certes sensibilitats, però argumentaria el següent: en primer lloc, aquí utilitzo el terme en el sentit estricte que acabo de exposar (i val a dir, en aquest sentit, que lluitar només contra paraules em sembla tan absurd com li semblava a Marx); en segon lloc, no confonguem l´instrument amb l´objectiu: la regulació del mercat de treball va ser un instrument vàlid per garantir l´objectiu de la seguretat econòmica, però -obrim els ulls- cada vegada ho serà menys; les conquestes del moviment obrer, lamentablement, deixen fora avui a milions de persones. La Renda Bàsica no és més que un nou instrument per aconseguir el mateix objectiu en un context canviant, sense exclusions de cap tipus, i augmentant l´autonomia de tothom per decidir quan, quant i com vol treballar. El problema no ha estat mai la salarització, sinó la falta de llibertat per escollir-la.

Cal insistir, doncs, que la Renda Bàsica s’adaptaria molt millor que les actuals prestacions condicionades als actuals canvis en el mercat de treball, permetent que una creixent irregularitat i complexitat de les vides laborals (de vegades fins i tot volguda pels propis interessats) no es traduís en desprotecció social i inseguretat econòmica total. No només això, sinó que augmentaria la força negociadora dels ciutadans davant dels demandants de ma d’obra, i respectaria les decisions i els projectes de vida (temporals o no) d’aquells que optin per altres formes d’activitat que no siguin l’ocupació remunerada formal. I no oblidem que uns treballadors més lliures i més satisfets amb les seves opcions professionals són també uns treballadors més eficients i motivats.

9. Per acabar, la Renda Bàsica podria ser un incentiu per a fer sortir de l’economia informal a molts treballadors que s’hi troben, no per elecció sinó per necessitat, i cobrant salaris de misèria; el seu poder de negociació també augmentaria amb una Renda Bàsica, i podrien llavors rebutjar aquestes feines. I al contrari, per a tots aquells que treballen a l’economia legal, el fet de disposar d’una Renda Bàsica seria un desincentiu permanent per entrar a l’economia informal.

En definitiva, em sembla que la Renda Bàsica és en realitat una garantia més viable d’accés a l’ocupació amb reconeixement social que moltes polítiques actuals d’ocupació o d’inserció laboral, i això sense necessitat de control administratiu o de vincular coercitivament la supervivència material al treball remunerat. Si la societat no garanteix la possibilitat de treballar en igualtat de condicions, no pot exigir l’obligació de fer-ho. És cert que una Renda Bàsica permetria viure sense treballar remuneradament (encara que, si tenim en conte el treball no remunerat però socialment útil, el percentatge de “paràsits” potencials no crec que excedís del 5% de la població apta per treballar). Però dubto que això suposi cap drama en les condicions actuals -al contrari-, i a més no és cap raó per tolerar la carència de rendes suficients i d’autonomia individual que pateixen milions de persones. Tothom té dret actualment a sanitat gratuïta, vulgui treballar remuneradament o no; no ha de tenir, doncs, dret a l´existència física? O estem a favor del workfare, de fer pressió als aturats per acceptar una feina sota l´amenaça de retirar-los el subsidi, i de “lleis antiparàsits” com la que va existir a la URSS (per no citar la de “vagos i maleantes”, de tèrbola memòria), o bé, si no és això el que volem, ho sapiguem o no, la nostra infraestructura moral conté la idea d´una Renda Bàsica universal i incondicional.

Renda Bàsica i “repartiment del treball”: una falsa alternativa

La solució és clara, es podrà dir: repartim el treball. Doncs ho lamento, però això no és tan fàcil. És més: estic segur que “repartir el treball” (sigui el que sigui el que això vol dir), si es fes d´una manera realment justa, seria quelcom molt més problemàtic, trasbalsador, car i autoritari que implantar una Renda Bàsica que permetés als treballadors i treballadores precàries rebutjar certes feines. Per què? Vegem només algunes raons:

(a) El repartiment del treball, si no és autoritari ni suposa rebaixes salarials, implicaria subvencions massives a les empreses (com s´ha vist a França fins i tot amb el timidíssim “repartiment” que han suposat les 35 hores); així que, insisteixo, per què no subvencionem directament les persones, en comptes de les empreses, per a què siguin aquelles les que escullin quines feines valen la pena de ser acceptades?.

(b) Com farem un repartiment del treball socialment just i a gran escala sense “confiscar” el poder de contractació a les empreses? Alguns crítics de la Renda Bàsica ho són perquè, segons ells, aquesta proposta exigeix unes condicions prèvies políticament inassolibles: però, comparat amb el que exigiria un repartiment del treball com el que seria necessari per donar una renda a tothom, la Renda Bàsica és una proposta tímida.

(c) Com ens ho farem, a més, per crear els 14 o 15 milions de llocs de treball que exigiria una plena ocupació real (sense exclusions) a Espanya avui? Només de pensar-ho dona vertigen.

(d) Voldrà dir el “repartiment del treball” un repartiment de la qualitat del treball? Crec que no (en canvi, amb la Renda Bàsica es podrien rebutjar treballs desagradables i mal pagats).

(e) En una hipotètica situació de “plena ocupació” (producte del “repartiment del treball”), haurem de forçar a treballar remuneradament a tota la població apta per fer-ho? Si ho fem, per què vam oposar-nos des de l’esquerra a les mesures del PP contra els aturats? I si no ho fem, no vol dir això que donarem una Renda Bàsica al que no vulgui treballar remuneradament?

Tant de bo m´equivoqui, però crec que insistir en exclusiva en el repartiment del treball per defugir la necessitat d´una Renda Bàsica, encara que les intencions siguin molt bones, tindrà més que probablement l´efecte polític següent: la solució a l´exclusió, a la precarietat i a la falta d´autonomia de milions de persones quedarà ajornada ad calendas graecas, mentre rebutgem altres camins que podrien apropar-nos més a l´objectiu. No dic que una Renda Bàsica es pugui implantar d´avui per demà, ni que estigui exempta de problemes i dificultats; no dic que serà fàcil fer la reforma fiscal que una Renda Bàsica requereix. Dic que serà molt més difícil encara aconseguir coses com el “repartiment del treball”: per tant, si defensem aquest segon -i jo ho faria amb matisos- no podem criticar la Renda Bàsica per la seva dificultat política. No es pot criticar per improbabilitat política una proposta contrafàctica (la Renda Bàsica) per proposar tot seguit un altre contrafàctic molt més improbable políticament (el “repartiment del treball”, i no diguem la “plena ocupació”).

Conclusió

Per totes aquestes raons, crec que la Renda Bàsica no es cap construcció ideal, sinó una necessitat i una demanda real dels milions de joves precaris, de dones excloses, d´aturats i perceptors de subsidis, que tenen el mateix dret a l´existència i a l´autonomia que tothom, i aquest dret, malgrat totes les conquestes històriques del moviment obrer, encara se’ls nega avui. La Renda Bàsica és una proposta que s’inscriu plenament en la lògica de la situació social i econòmica actual, no una mostra de wishful thinking o d’utopisme ingenu; el camí cap a la Renda Bàsica és, doncs, l’únic que pot fer compatibles, d’una banda, els nostres valors i compromisos socials institucionalitzats als Estats del Benestar (constriccions normatives com la garantia d’un mínim de benestar, la inclusió social, la igualtat i la llibertat) amb, d’una altra banda, les nostres circumstàncies socials i econòmiques, que certament no hem escollit ni tampoc podem canviar per decret-llei, perquè depenen de mecanismes molt complexos i de factors causals molt heterogenis. La Renda Bàsica és la manera més eficient i normativament robusta de gestionar aquesta nova complexitat de manera compatible amb els valors que inspiren els Estats del Benestar. Si hom vol de veritat universalitzar la seguretat econòmica per tothom en un context en qual el mercat de treball ja no pot ni podrà fer-ho, això ens portarà, per un o altre camí, en la direcció d’una Renda Bàsica de ciutadania.

Necessitem una Renda Bàsica per tal de combinar la seguretat econòmica per tothom, l’eficiència del mercat de treball, i l’autonomia individual per escollir els propis projectes vitals en una societat cada cop més complexa: en definitiva, que els ciutadans siguin més lliures per modelar la seva relació amb el mercat de treball, la família o la comunitat. La tesi que he sostingut és que això possibilitarà una més gran i més eficient participació laboral, en part perquè el ventall d’opcions per a participar segons els desitjos i les necessitats de cadascun seria molt més ampli i variat.

Controlar als rics -fiscalment- i no als pobres -com ara es fa amb el PIRMI i d´altres prestacions assistencials-; augmentar la redistribució de la renda i de les oportunitats vitals; subvencionar a les persones, en comptes de les empreses, y garantir un grau més alt d´autonomia i llibertat real per a tots els ciutadans (també les dones, els aturats i els joves): aquests són els objectius de la Renda Bàsica, una proposta gens absurda ni llunàtica, sinó viable, racional, científicament fonamentada, i amb inequívoc pedigrí d´esquerra innovadora i igualitària.

Revista del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, febrer 2005