La renda bàsica (RB) és un dels temes més nous d’aquests darrers temps. Aquesta és la raó per la qual la nostra Revista li dedica un tractament monogràfic. Els treballs que publiquem són d’autors representatius, tant aquí com a tot el món, com per exemple: Philippe van Parijs, Yannick Vanderborght, Daniel Raventós, Jordi Arcarons, Alex Boso i José A. Noguera, tots ells de reconegut prestigi acadèmic.

A més, la RB és un tema que desperta una gran controvèrsia dins de les organitzacions socials, econòmiques i polítiques més diverses. Hi ha sectors progressistes que estan més d’acord, mentre que altresprogressistes, el rebutgen. Hi han moderats que l’aplaudeixen i moderats que no l’accepten i, per acabar-ho d’adobar, hi ha neolliberals que la proposen i neolliberals que no l’admeten. Així doncs, parlem d’un tema nou que porta a la discussió.

Aquesta iniciativa s’està predicant des de fa anys i és rebuda amb suficient nivell de consens en determinats sectors; per exemple, grups de l’església luterana reformada, així com moviments cristians de base; algunes organitzacions sindicals i moviments concrets altermundistes; personalitats del món universitari i associacionisme divers. Així doncs, val la pena saber que existeix una ample xarxa global, cada cop més activa que, en diferents simposis i seminaris, difon els plantejaments d’una RB. Però també força gent opina que els seus propagandistes tenen una clara tendència a la desvaloració social del treball i, en conseqüència, infravaloren la centralitat del treball. En aquest sentit, doncs, és útil recordar que les grans transformacions actuals, estan acabant amb la concepció tradicional del treball, però alhora, creen una nova idea del treball i, segurament, no serà perdre el temps, insistir que el treball segueix tenint una renovada centralitat (ara d’una forma completament diferent de l’època més durament fordista).

Efectivament, són molts els que no acaben de veure quina vinculació té la RB amb la necessitat d’un Estat del Benestar renovat, més ampli i diversificat, més eficaç i amb garanties. Aquest neguit ve donat perquè els propagandistes de la renda bàsica desatenen una mica el valor i la centralitat del treball, així com el nexe real entre la renda i les polítiques de welfare. En tot cas, hem de dir que els nostres autors no impugnen l’estat del benestar. Les crítiques que, si més no, reben sobre això, no tenen fonament. Perquè els propagandistes de la RB requereixen fermes polítiques de welfare, encara que no acabin de posar el fil a l’agulla amb arguments convincents pels seus detractors, especialment als seus afins progressistes.

Els neguits no s’acaben aquí: hi ha qui s’enduu les mans al cap davant del disseny de finançament d’aquesta operació (RB). Els més educats diuen que es tracta de “fer volar coloms” i els que no ho són tant diuen que es tracta d’una quimera. Sigui com sigui, el finançament no és un tema menor ni exclusivament administratiu. En primer lloc, perquè els recursos han de sortir d’alguna banda i en segon, perquè aquesta gran reforma o té sostenibilitat o millor no parlar-ne. I per a complicar les coses, s’ha d’explicar detalladament quines prestacions socials actuals s’han de substituir si és que es vol donar el pas a la renda bàsica: fins ara, els publicistes de la RB han desatès aquest detall no gens irrellevant. Pensar que la renda bàsica és acumulativa a totes les prestacions actuals, és un disbarat o una ració descomunal de demagògia. Això ni ho pensen ni ho diuen els seus publicistes més importants.

Ara bé, possiblement un dels motius de la discussió és que a hores d’ara no s’han tret conclusions –ni tant sols provisionals- de la naturalesa i conseqüències del que “Aris Accornero” fa referència com a tercera gran transformació del treball i l’economia, tot seguint les passes del mestres Karl Polanyi. Aquesta és, entre d’altres, l’observació forta de la interpel·lació de Bruno Trentin al món dels economistes i sociòlegs, als sindicats i empresaris, a les polítiques de dretes i esquerres en el seu discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Ca’Foscari que el lector trovara a l’arxiu de la nostra revista a la secció socioeconomia.

Finalment, ens queda fer una observació, tot i que segurament, innecessària: els nivells de “coneixement ben informat” d’aquesta proposta de RB dependran de la necessària tasca divulgadora dels seus publicistes. Per aquest motiu la nostra Revista els ha donat cabuda, així com una bona part de les lògiques inquietuds dels adversaris d’aquesta iniciativa, podrien ser esvaïdes en la mesura que els divulgadors de la RB sàpiguen entrar a fons en els grans temes que encara resten oberts.

Revista del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, febrer 2005