No fa gaires mesos, en un article que va demanar-me la revista del Centre de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), escrivia que la Renda Bàsica (RB, a partir d’ara) ha recorregut a la nostra nació molt ràpidament el camí que va del desconeixement quasi absolut a una certa popularització. Algunes dades a subratllar són les següents. Només fa quelcom més de quatre anys que es va crear l’associació Xarxa Renda Bàsica (XRB); aquell 2001 fou també l’any de la col•laboració entre els diputats, llavors, d’ICV, José Luis López Bulla, i d’ERC, Carme Porta, i d’altres membres de la XRB, fruit de la qual, al maig de 2002, el plenari del Parlament de Catalunya va discutir una proposta de llei sobre la Renda Bàsica presentada per ERC-ICV (que només va tenir el vot favorable d’aquests dos partits); el setembre d’aquell mateix any, la XRB fou reconeguda a Ginebra com a secció oficial de la Basic Income European Network (BIEN), en el seu 9è Congrés; a finals de 2003 en el programa del tripartit que ara governa la Generalitat de Catalunya, es recollia en l’apartat 5.5: “Redefinir la Renda Mínima d’Inserció tendint a que esdevingui una renda bàsica de ciutadania tot estudiant les diferents propostes d’implantació progressiva”; quasi finalitzant l’any 2004 va realitzar-se una reunió en els locals del Parlament de la nació catalana entre alguns membres de la XRB amb tres Consellers i quatre alts càrrecs del Govern de la Generalitat de Catalunya per tal d’explicar un projecte de finançament de la RB que els primers havíem acabat de realitzar (projecte del que més endavant es fa un cert resum); i a principis de 2005, ERC i ICV presentaren al Parlament espanyol la inscripció d’un projecte de llei retocat (1), però en essència el mateix que el debatut al Parlament català el maig de 2002.

En aquests poc més de quatre anys la RB ha avançat molt en coneixement social, certament. Activistes dels moviments socials, polítics, sindicalistes, acadèmics… que mai abans havien sentit parlar d’aquesta proposta, ara la coneixen. Justament per aquesta extensió del coneixement de la RB surten problemes que ningú havia previst fa quatre, cinc o sis anys.

1. Nous problemes

Faré esment de només dos d‘aquests problemes. El primer és el més ràpid d’exposar: hi ha pocs polítics amb representació o responsabilitat institucional, que siguin clarament i fermament partidaris de la RB. Seria injust no reconèixer que hi ha excepcions perquè hi ha persones (poques, certament) que són diputades o tenen càrrecs de gestió política que estan convençudes de la RB i l’han defensada en diverses ocasions. I algunes porten més de 6 i de 7 anys fent-ho sense embuts, essent en alguns casos fins i tot membres de la Xarxa Renda Bàsica. Però això, ara mateix, és la singularitat. Personalment, penso que la RB és massa agosarada (“salvatgement utòpica”, que diria el Philippe Van Parijs), massa poc convencional, massa arriscada perquè trepitja “terreny no trillat”, per seduir als polítics poc amics d’apartar-se de la rutina. Per molt que alguns pensem que en el context actual de la Unió Europea, per emprar un cop més les paraules del Philippe Van Parijs, “aportaria sentit comú”, la RB encara ha de recórrer un llarg camí. El fet que, de l’any 2000 al 2002, la RB fes grans progressos entre alguns parlamentaris de distints partits polítics, va fer-nos pensar que els avenços serien constants. I no ha estat així. Es tracta d’un problema en què alguns, potser per una injustificada ingenuïtat de pensar que les bones raons teòrico-acadèmiques ja són suficients arguments político-pràctics, no havíem pensat fa quatre, cinc o sis anys. El funcionament i resultats de la comissió parlamentària a què em referia a la nota 1 seran un bon barem de per on deriva el primer problema.

El segon problema és més gratificant d’exposar, si se’m permet dir-ho així. Es tracta del pànic poc dissimulat que s’ha apoderat de certs perits en legitimació, per emprar l’afortunada i descriptiva expressió de Gramsci, quan han vist que ICV i ERC van presentar a principis d’any els projectes de llei al Parlament espanyol als que abans feia referència. Un cas especialment sonor va ser el del diari econòmic Expansión. Faré un breu recordatori. El 15 de juny d’enguany, aquest diari va dedicar la portada, l’Editorial, i 3 o 4 pàgines més a la RB. El motiu era, precisament, les propostes de llei demanant la implantació de la RB per a tota la població del Regne d’Espanya que ERC i ICV havien presentat. La major part dels escrits d’Expansión pretenien mostrar les terribles maldats que com a plagues bíbliques ens caurien al damunt si la RB s’arribés a implantar. Al llarg de les pàgines d’Expansión es podien trobar no molt mesurades desqualificacions de la RB com aquestes: “irracionalitat”, “aliment de la indolència”, “shock en les estructures bàsiques del país”, ruptura de “la cultura de l’esforç i la superació personal”, “perversió de qualsevol idea de justícia”, “errors capitals”, “nova fe” religiosa, “proposta lliberticida”. No està malament, ¿veritat? La pista del motiu de tanta malvolença ens la donava un dels articulistes, L.M. Linde, que és un dels directors del Banc d’Espanya, que ja havia escrit amb anterioritat contra la RB i que assegurava només fa quatre anys: “Ningún partido político… ha planteado la puesta en marcha de tal subsidio, ni siquiera como objetivo a largo plazo” (Revista de libros, núm. 50). Aquesta afirmació no és ara un model d’exactitud, i és comprensible que això hagi estat motiu de tanta ira per part de l’esmentat director del Banc d’Espanya. L.M. Linde no està sol, i més gratificant resulta encara que el seu neguit sigui compartit per molts lliberals.

2. La Renda Bàsica i la llibertat de la ciutadania

I amb això entro en un altre punt que m’agradaria subratllar. Si la RB desperta tantes passions favorables i contràries és perquè no solament es tracta d’una proposta contra la pobresa. La RB augmentaria, en el ben entès que fos d’una certa quantitat (i després faré esment de xifres concretes), la llibertat de bona part de la ciutadania. De quina manera i per què la RB incrementaria la llibertat de bona part de la ciutadania? Per quatre raons almenys, que tot seguit són apuntades de forma esquemàtica.

A) En primer lloc, permetria al grup de vulnerabilitat (2) format per bona part dels treballadors assalariats guanyar en poder de negociació davant dels empresaris (en altres paraules: tindrien un poder contractual molt més fort que ara). Aquest augment del poder de negociació (3) es traduiria, és clar, en un augment de la capacitat de resistència de bona part de la classe treballadora.

B) Per raons molt similars, la RB també augmentaria molt especialment la capacitat de resistència d’un subconjunt ben específic de la classe treballadora: els joves amb contractes precaris. La RB permetria fer front a les arbitrarietats i condicions laborals tan precàries que avui molts joves es veuen obligats a acceptar. Si més no, molts joves tindrien la possibilitat de dir “no” a imposicions que avui es veuen obligats (si abandonar el lloc de treball, l’única possibilitat de guanyar-se els mitjans de subsistència, no es considera seriosament una alternativa lliure com alguns lliberals, contràriament, defensarien) a dir que “sí”.

C) En tercer lloc, la RB augmentaria la capacitat de resistència d’aquest immens grup de vulnerabilitat format per les dones. Per raons familiars i d’amistat tinc el privilegi de conèixer a un bon grapat de veteranes i brillants militants feministes catalanes i he de dir que, en un primer moment, es miraven de reüll la proposta per la recança que la RB pogués ser un motiu de retorn a la llar de moltes dones que abandonarien el treball remunerat. Però a la que s’ho han estudiat una mica, aquestes mateixes feministes han reconegut que la RB tindria moltes més avantatges per al conjunt de les dones que no pas inconvenients. Una gran part de dones depenen econòmicament dels seus marits, pares o companys sentimentals. La possibilitat de tenir una certa independència econòmica (en tot cas molt més gran que ara), permetria també l’allunyament de moltes dones de situacions de dominació. Amb aquesta asseveració, no cal repetir com ja hi ha hagut altres ocasions de dir-ho: amb la RB els problemes relacionats amb la desigualtat de sexe i amb la divisió sexual del treball no quedarien abolits. El que s’afirma és que, ceteris paribus, una bona porció de dones tindria unes possibilitats molt més grans que ara per poder contrarestar les interferències arbitràries relacionades amb la dependència econòmica de persones de l’altre sexe.

D) En quarts i darrer lloc, el gran grup de vulnerabilitat que representen els pobres veuria limitada les possibilitats d’interferències arbitràries per part d’altres persones o grups. Perquè la pobresa no és solament privació material. “És també dependència de l’arbitri o la cobdícia d’uns altres, ruptura de l’autoestima, aïllament i encasellament social de qui la pateix; alienació, com es deia abans” (4).

3. El finançament de la Renda Bàsica mitjançant una reforma de l’IRPF (5)

Com a pas previ a una explicació més detallada de la proposta de finançament, ha de quedar ben clar que la implantació d’una RB, per la seva pròpia definició, no pot entrar en conflicte amb les altres cobertures que actualment garanteix el sistema públic de salut, pensions, educació, etc. En qualsevol cas, les ha d’assumir, complementar i, sobretot, millorar. Per això, les diferents propostes de viabilitat i finançament de RB (que queden recollides en l’estudi que ara resumiré), parteixen del principi de ser neutrals amb la recaptació fiscal vigent; el que, a la vegada, també garanteix ser-ho amb l’actual sistema de pensions contributives, salut i educació. Això significa, per exemple, que quan l’import de la RB se situa per sota d’aquestes pensions contributives, el ciutadà percep, a més a més, per part del sistema públic la quantitat restant. Està subratllat contributives, perquè qualsevol altra pensió no contributiva o ajut que rebin els ciutadans, per suposat que queda incorporada i assumida per la transferència que suposa la percepció de la RB i, en conseqüència, eliminada. En definitiva, el que s’està dient és que hem contemplat el finançament de la RB, mitjançant una reforma impositiva, sense eliminar altres recursos del sistema; en conseqüència, tot allò que actualment té finançament públic (sanitat, educació, etc.), es manté igual.

El model de microsimulació que ha estat desenvolupat en l’estudi citat és una eina que permet analitzar exhaustivament la situació de tota la població de Catalunya que realitza la declaració de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF). Aquesta eina permet efectuar simulacions amb què poder quantificar l’impacte que determinades reformes d’aquest impost tenen sobre la seva recaptació i, el que és més important, quins grups de renda resulten beneficiats o perjudicats per aquestes reformes. Els resultats reflecteixen amb força claredat el desitjable efecte redistributiu que té la RB, donat que la població més desafavorida, per exemple els quatre primers decils ordenats segons ingressos ––el que representa el 40% de la població amb la renda més baixa––, augmenta la seva participació en la renda total. Per una altra part, també els indicadors habituals que s’utilitzen en l’anàlisi de distribució de la renda, els índexs de desigualtat o els índexs de progressivitat (Gini, Kakwani, Suits), assenyalen clarament aquesta millora redistributiva: disminueix la desigualtat en la renda, disminueix la concentració en l’impost i augmenta el grau de progressivitat.

El punt de partida d’aquesta proposta de finançament de la RB, ho repeteixo, és una reforma en profunditat de l’actual IRPF. Sense descartar la possibilitat d’utilitzar altres impostos importants com ara l’IVA, el del Patrimoni, el de Successions, etc., cal indicar que la disponibilitat d’informació i, sobretot, les peculiaritats com a instrument de redistribució que té l’IRPF, són les principals raons que s’han tingut presents per a basar-se únicament, en aquest estudi de finançament de la RB, en l’esmentat impost.

En l’estudi de referència es determina la quantitat de 5.414€ anuals com a transferència de RB per a cada adult i la meitat, 2.707€ anuals, per a cada menor de 18 anys. Aquesta quantitat ve a representar aproximadament 12 mensualitats del Salari Mínim Interprofessional vigent l’any 2003, que és quan començàrem l’estudi. Tot i les possibles argumentacions que es puguin adduir sobre la idoneïtat o no d’aquesta xifra, entenem que garanteix el mínim d’existència material que implícitament es dedueix de la proposta de la RB.

Prenent com a referència aquest valor de la transferència per RB, això suposa per a l’any 2003, seguint les estadístiques oficials de població que publica l’IDESCAT (6), un import aproximat de 30.000 milions d’€. El finançament d’aquesta quantitat s’efectua en part, uns 8.000 milions d’€, per l’estalvi que suposa la pròpia implantació de la RB, donat que s’eliminen totes aquelles partides de despesa pública (pensions, transferències, subsidis, ajuts, etc.) que no superen la RB, i la part equivalent a la RB d’aquelles que sí la superen; en aquest últim cas es tracta únicament de pensions contributives. Per a aquestes últimes l’estalvi és la pròpia RB que es transfereix, donat que l’Estat ha de fer front només a la quantitat restant. Què succeeix amb els 22.000 milions d’€ restants per al finançament de la RB? Aquesta quantitat és la que ha de finançar-se a través de la reforma de l’IRPF. Quins són els eixos fonamentals d’aquesta reforma? En primer lloc, l’eliminació de totes les reduccions, deduccions i mínims vitals que contempla l’actual IRPF. En segon lloc, el tractament per igual dels rendiments de la base imposable general i especial, que en l’actual IRPF estan diferenciats de forma molt més beneficiosa per a la part especial, ja que tributen a un tipus únic del 15%. Per últim, es poden fer diferents supòsits (de fet en el nostre estudi utilitzem fins a 8 simulacions diferents) on es contemplin distintes quantitats de RB, un tipus únic o distints trams, etc.

Utilitzant el supòsit, al meu parer, més autosuficient i interessant dels que presentem en el nostre estudi, els principals resultats i conclusions es resumeixen de la forma que tot seguit s’especifica. Un tipus únic del 57,5% permet la recaptació dels 22.000 milions d’€ abans indicats i, a més a més, de la quantitat propera a 9.500 milions d’€, que Catalunya recaptà l’any 2003 amb l’IRPF actual. Això vol dir que, sota aquest supòsit, es pot assumir la RB (5.414€ anuals per adult i 2.707€ per a menors de 18 anys) sense eliminar cap ingrés de l’Estat per la via impositiva de l’IRPF. Aquest mateix supòsit determina que, al voltant del 57% dels declarants de l’IRPF de Catalunya resulten beneficiats amb la transferència de RB. Això és: si comparem el cas actual sense RB i amb l’IRPF vigent, i el que es tindria amb RB encara que tributant al 57,5% per IRPF, la segona situació seria favorable per a un 57%, percentatge al que, per suposat, hauríem d’afegir tota aquella part de la població que no tributa per IRPF (perquè no està obligada a fer-ho) i que també resultaria beneficiada per la transferència de RB. Cosa que ens permet afegir que aproximadament el 75% de la població total catalana sortiria beneficiada amb la nostra proposta.

Arribats a aquest punt, és convenient fer un breu comentari al respecte dels tipus finalment suportats en aquesta reforma. Certament, estem parlant d’un tipus únic del 57,5% que, efectivament no és baix (i, per suposat, es desvia de la moda dels temps actuals que consisteix en rebaixar cada cop més els impostos als rics). Ara bé, podem matisar aquest resultat si calculem el tipus efectiu (el percentatge que realment es paga després de transferir-se la RB, que sempre està exempta d’impostos) per decils de renda (ordenant la població en 10 grups de renda). Quan fem això veiem que del 10% al 50% de la població que declara IRPF, això és, la meitat amb menys renda, té un tipus negatiu (del -269% al -4,70%); en els trams del 60% al 90%, la mal anomenada classe mitjana, els tipus efectius oscil•len del 4% al 29%; mentre que en l’últim tram, el 10% més ric, el tipus efectiu es situa en el 45%.

Per últim, i també a títol il•lustratiu, el model permet efectuar simulacions de llar-tipus que reflecteixen els valors de comparació de la reforma i de la situació actual. Per exemple, el cas d’una llar amb dos perceptors de rendes i amb dos menors, que ingressen anualment 24.000€. Amb l’actual IRPF aquesta llar està pagant 1.713€ anuals amb un tipus efectiu del 7%. Amb la reforma de la Renta Bàsica anterior estaria pagant 13.800€ anuals, però rebent quelcom més de 16.000€ anuals, el que suposa un tipus efectiu del -10%. Com a resultat comparatiu aquesta llar-tipus sortiria beneficiada en la reforma de la RB en, aproximadament, 4.000€ anuals.

Per acabar, una altra proposta de reforma que potser agradi més a aquells que no són gaire proclius a molestar gaire als rics, en tot equivalent a l’apuntada anteriorment, però amb la substancial diferència de rebaixar vint punts el tipus impositiu únic, més precisament el 37,3%, permet finançar el 65% de la RB ja assenyalada i, per suposat, mantenint la neutralitat recaptadora, els 9.530 milions d’€ que Catalunya recaptà l’any 2003. En aquest cas, la transferència per RB es situaria en 3.520€ anuals per adult i 1.760€ anuals per menor. Seguim parlant d’una reforma molt important, però que en termes de pressió fiscal situaria el tipus efectiu del 10% de població més rica quelcom per sota del 30%.

4. La Renda Bàsica és una proposta políticament conflictiva

La RB és una proposta que està molt ben defensada filosòficament i econòmicament. Com a prova d’aquesta afirmació no cal més que remetre’s a l’abundosa obra escrita per filòsofs, economistes, politicòlegs i activistes que ha estat publicada al llarg dels darrers 20 anys. Si bé és una obra de qualitat desigual, on podem trobar contribucions delirants i quasi còmiques, n’hi ha una part que pot ser avaluada dins de l’excel•lència. Doncs bé, el primer gran obstacle que havia de passar una proposta tan “rara” com la RB, mostrar que estem davant d’una proposta desitjable i tècnicament possible, ha estat superat. Una part de l’objectiu està assolit, però queda una altra part, la més important: veure-la realitzada. Moltes mobilitzacions, propostes de llei, apassionades discussions entre partits i al seu si, polèmiques també al si dels moviments socials i dels sindicats, hauran d’experimentar-se abans de veure implantada la RB com a dret d’existència ciutadana. Tot això es comentava ja en un altre lloc (7).

La RB és una opció social. Tota opció social d’importància és conflictiva. Es fa difícil pensar que algú, a principis del segle XXI, negui el conflicte en una proposta com la de RB. Tota mesura econòmica és una opció social. També són opcions socials rebaixar els impostos als més rics; o fer que els països més rics (no diguem ja els més pobres) siguin cada cop més desiguals (a Estats Units, l’1% de la població més rica disposa del 45% de la riquesa (8); al Regne Unit, la desproporció millora perquè l’1% de la població més rica “només” disposa del 23%; a Alemanya el 10% més ric de les llars disposa del 47% de tota la riquesa, dos punts més, per cert, que quan l’any 1998 els Verds i el SPD van arribar al govern); o permetre que l’any 1992 els presidents directors executius (Chief Executive Officer) de les grans empreses guanyessin 82 vegades el salari mitja d’un treballador manual i que l’any passat (2004) la relació ja fos de 400 a 1; o augmentar les despeses militars; o mantenir la Casa Reial; o, per acabar en algun lloc, permetre que les subvencions agrícoles europees vagin de forma escandalosament desproporcionada a famílies de les més riques del Regne d’Espanya (9), cosa que fa que 126 rics rebin la mateixa quantitat d’aquests subsidis agraris europeus que 480.000 persones. La RB, sí, és una opció social que opta per aquesta part de la població més dominada, no solament la més pobra. Aquesta opció implica que uns altres, els més rics, perden. Per això és conflictiva. Les persones defensores de la RB, com en general qualsevol que vulgui defensar amb certa garantia una proposta social seriosa, haurem de ser realistes. Però, com al llarg de la història podem constatar una i mil vegades, hi ha qui confon realisme amb no voler “molestar a ningú”, especialment als rics (10). Hi ha qui confon realisme amb l’acomodació més insensata a l’estat de coses del moment. Acomodació que en alguns casos resulta ser d’una flexibilitat il•limitada. Ser realista no vol dir defugir el conflicte. Estic convençut de tot el contrari: qui defuig el conflicte social, acostuma a ser mol poc realista.

Enguany s’han fet i es faran alguns homenatges a Manuel Sacristán, en el 20è aniversari de la seva mort. El seu deixeble i amic, Antoni Domènech, afirmava en una entrevista que es va publicar fa alguns mesos (11), que la principal lliçó moral que va rebre de Manuel Sacristán va ser aquesta: “En la política com en la vida quotidiana, contra tota aparença filistea, qui no sap ser suficientment radical, acaba sempre en la penosa insensatesa de l’hiperrealisme petimètric”. Aquesta lliçó, que l’Antoni Domènech m’ha repetit i hem comentat un bon nombre de cops al llarg dels darrers anys, he de confessar que m’ha resultat especialment instructiva. Una bona admonició, dita amb poques paraules, i que, de ben segur, molta gent també sabrà apreciar.

De cara a l’afer que portem entre mans, crec que l’ensenyança que podem extraure de la lliçó sacristanista és immediata: les persones defensores de la RB haurem de ser suficientment i sensatament radicals.

NOTES

(1) Cal afegir que, a proposta d’ERC i ICV, i amb el suport del PSOE, s’ha creat una comissió del Parlament espanyol que té com a finalitat l’estudi per avaluar la viabilitat d’una RB al conjunt del Regne. Aviat es posarà a funcionar. Els projectes de llei esmentats i el text de creació de la comissió parlamentària, poden obtenir-se a www.redrentabasica.org.

(2) Per grup de vulnerabilitat entenc el conjunt de persones que tenen en comú la possibilitat d’interferència arbitrària per part d’altres grups o d’alguna persona en particular. La gran majoria de persones pertanyen a algun grup de vulnerabilitat, i algunes poden pertànyer a més d’un. Hi ha persones, riques i poderoses, que estan en posició d’interferència arbitrària sobre diversos grups de vulnerabilitat.

(3) Per a un tractament a fons del poder de negociació i la RB, es pot veure CASASSAS, D. i RAVENTÓS, D. : “La renta básica y el poder de negociación de “los que viven con permiso de otros”, Revista Internacional de Sociología núm 34 (2003). També pot veure’s en una perspectiva molt semblant el recent text de WRIGHT, E.O.: “Basic Income as a Socialist Project”. Es tracta de la ponència que l’autor va presentar al Congrés de 2005 de la United States Basic Income Guarantee, i que aviat publicarà en castellà la revista Sin Permiso.

(4) BERTOMEU, M.J., DOMÈNECH, A. i RAVENTÓS, D.: “La renta básica de ciudadanía”, Le Monde diplomatique, edició argentina, juliol 2005. Es por llegir sencer a www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info. No cal afegir que aquesta forma d’entendre la llibertat que es defensa en el text és republicana, és a dir, aquesta tradició mil•lenària associada als noms de Ephialtes, Pericles, Protàgores o Demòcrit (en la versió democràtico-plebeia) i als d’Aristòtil o Cicerò (en la versió antidemocràtica). En el món modern, reapareix també en aquestes dues variants: la democràtica, que aspira a la universalització de la llibertat republicana i a la inclusió, per tant, de la majoria pobre, i fins i tot al govern d’aquesta majoria de pobres; i l’antidemocràtica, que aspira a la exclusió de la vida civil i política dels que “viuen amb permís d’un altre”, i al monopoli del poder polític per part dels rics propietaris. Noms associats a l’esmentada reaparició moderna del republicanisme: Marsigli de Pàdua, Maquiavel, un cert Montesquieu, Locke, Rousseau, Kant, Adam Smith, Jefferson, Madison, Robespierre i Marx. Per a un tractament breu de la qüestió, vegis BERTOMEU, M.J. i RAVENTÓS, D.: “El derecho de existencia y la Renta Básica de ciudadanía” (de propera publicació). Per a un tractament llarg i sistemàtic, vegis DOMÈNECH, A.: El eclipse de la fraternidad. Crítica, Barcelona, 2004.

(5) El que es diu en aquest apartat és un resum necessàriament esquemàtic de les principals conclusions del treball de finançament de la RB, publicat recentment, al que remetem a les persones interessades. ARCARONS, J., BOSO, À., NOGUERA, J.A. i RAVENTÓS, D.: La Renda Bàsica de Ciutadania. Una proposta viable per Catalunya, Mediterrània- Fundació Jaume Bofill, Barcelona, 2005.

(6) Cal indicar, que l’estudi es refereix únicament al marc territorial de Catalunya, perquè la informació fiscal a la que s’ha tingut accés era exclusivament la d’aquesta nació. No obstant, la proposta és fàcilment generalitzable al Regne d’Espanya, a una altra Comunitat Autònoma o a d’altres zones més o menys properes, en el moment que sigui possible disposar de la informació pertinent.

(7) En ARCARONS, J., BOSO, À., NOGUERA, J.A. i RAVENTÓS, D.: op. cit.

(8) Mentre que el 40% dels habitants amb menys ingressos dels Estats Units va perdre les tres quartes parts de la seva modesta riquesa entre 1983 i 1998. Són interessants els comentaris que ofereix d’aquestes dades Horst Afheldt, a l’entrevista que el 9 de març d’enguany van fer-li a la cadena radiofònica hr2 (Ràdio Hesse 2). L’entrevista es pot llegir a www.sinpermiso.info. Molt més recentment, a finals d’agost, s’han publicat les xifres de l’any 2004 que confecciona l’Oficina del Cens dels Estats Units. Quasi el 13% dels habitants d’aquell territori viuen per sota del llindar de la pobresa, tot i que alguns estudiosos venen advertint que la realitat de ben segur supera aquest percentatge.

(9) Per exemple: Samuel Flores, un dels més gran terratinents del Regne, la família Botín, Mario Conde, Emilio Ybarra, Alfonso Cortina, les marqueses de Valdez Ozores, lligades a la família del marit de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, etc. etc. (El País, 4-4-2005).

(10) Potser caldria recordar als qui són tan respectuosos (per suposadament realistes) amb els rics la següent escena. En 1997, els 500 executius més importants del món varen reunir-se en el Fairmont Hotel de San Francisco. Allà va encunyar-se per primer cop el nom de la societat a on ens encaminem segons aquesta élite privilegiada: la “societat dels quatre cinquens”, o la “societat 20/80”. Una societat que estaria formada per un 20% d’individus imprescindibles per al funcionament de la maquinària econòmica del capitalisme i dotats de treballs més o menys estables i ben pagats, i un 80% restant ocupat (quan ho estigui) en treballs precaris, insegurs, temporals, informals o irrellevants. Resulta clarificadora el que un d’aquests 500 grans executius va dir en l’esmentada reunió: “Si s’està lliurant una guerra de classes en Amèrica, la meva classe està guanyant”.

(11) Es pot llegir a www.sinpermiso.info.

Nous Horitzons, núm. 179 (2005)