Fa poc vaig participar en un debat sobre Renda Bàsica a una llista de correu a la qual estic subscrit. Un dels membres de la llista va dir alguna cosa semblant a “la Renda Bàsica em sembla una mesura excepcional… per a una nació d’androides”. Altres participants del debat van emetre judicis semblants però menys sarcàstics. En particular, van aparèixer moltes opinions en la línia de que una mesura com la Renda Bàsica potser seria aplicable a una societat com la sueca, on existeix una cultura cívica molt arrelada i forta, diferent a la cultura de la picaresca, el frau fiscal i el campi qui pugui imperant al Regne d’Espanya. La conclusió vindria a ser que les nacions que integren el Regne estan submergides en una cultura profundament incívica que glorifica qui estafa Hisenda i considera un ingenu aquell que compleix el seu deure ciutadà. No nego que aquesta tesi te part de veritat, però jo diria que està plantejada a l’inrevés. És a dir, no és que mesures com la Renda Bàsica siguin difícils d’executar perquè a Catalunya (per exemple) tenim una cultura incívica, sinó que tenim una cultura incívica perquè l’Estat no aplica mesures com la Renda Bàsica.

Comencem per un experiment mental. Suposem que estem a una festa d’aniversari amb 5 persones més i arriba el moment de repartir el pastís. Es deixa el ganivet sobre la taula i s’espera a que cadascú talli el seu propi tros. Segur que tots voldrem tallar-nos un tros més gran que el de la resta, però segur, també, que tindrem a dins una elemental noció de justícia que ens impedirà, per mala consciència o per por a quedar com un aprofitat miserable, tallar-nos finalment un tros més gran que el de la resta de companys. Fins i tot és possible que ens tallem un tros més petit per demostrar, així, la nostra generositat. Això és una situació imaginable a un aniversari suec i a un de català.

Ara be, imaginem que nosaltres tallem el primer tros i el tallem convenientment petit, sacrificant la nostra golafreria per a que els altres puguin menjar. Imaginem igualment, però, que veiem que els nostres companys es barallen miserablement pel pastís i al final tots acaben menjant un tros mes gran que el nostre. Segurament, la propera vegada que celebrem un aniversari amb ells ens comportarem d’una manera molt més golafre. Molt més “incívica”.

I és que no se li pot demanar una gran dosi de civisme a una persona que viu en una comunitat on la justícia social brilla per la seva absència i on els que més haurien d’aportar a la comunitat son els que més eficientment i descarada s’escapen de la contribució. En un ambient així, el comportament cívic acaba comportant no només perjudicis materials sinó la burla general. El bon ciutadà acaba sent considerat un pobre ingenu i el que estafa Hisenda i, per tant, ens perjudica a tots, acaba sent un heroi social. Si a sobre existeix un pobre sistema de drets socials i econòmics, on ni la sanitat, ni els subsidis, ni cap altra prestació social cobreix realment les necessitats d’aquells que estan pitjor, aleshores és normal que aquests intentin fer el mateix que fan els que estan millor: beneficiar-se del (poc) que aporta la comunitat al temps que miren de no aportar-hi res.

El problema d’aquesta situació és evident: arribarà un punt en que el sistema farà aigües. Si tothom vol menjar pastís però ningú vol participar de la seva elaboració i a sobre el pastís es reparteix injustament, arribarà un punt en que ja no hi haurà, de pastís. La cultura incívica és molt més que un fre a la Renda Bàsica: és una de les raons principals de la crisi de l’Estat del Benestar occidental. No es pot pretendre construir una societat on tots estan obligats a ajudar-se si ningú se sent obligat a fer-ho i si ni tan sols es posen en marxa els mecanismes necessaris per premiar la virtut cívica i sancionar el vici.

Però tornem al nostre experiment mental. En un inici, nosaltres no erem “incívics”. Ben al contrari, estàvem disposats, sense que ningú ens ho digués, a agafar un tros de pastís corresponent al que li toca a cadascú quan es fa un repartiment igualitari. El nostre incivisme va venir després. Després de veure que estàvem en mig d’un grup de persones insolidari, on la norma es el campi qui pugui. Òbviament, una vegada posada en marxa en el nostre comportament aquesta disposició incívica, arribem a un cercle viciós: fomentem, amb el nostre comportament, una situació incívica i, d’altra banda, la nostra disposició incívica resulta reforçada per aquesta situació. Sigui com sigui, el que no seria lògic seria afirmar que la situació incívica en que vivim és un producte de la nostra cultura incívica. Més aviat, aquesta última s’ha format a partir de la primera.

Traslladat al cas de Catalunya el paral·lelisme és força evident. Vivim en una societat on paguem impostos equivalents al d’un país nòrdic i rebem serveis de país anglosaxó. Hi hauria molta tela a tallar sobre la incidència que en aquest fet te el dèficit fiscal amb Espanya, però ens centrarem en les causes i conseqüències, diguem, endògenes. Per començar, és un secret a veus que els rics d’aquest país son els que més defrauden Hisenda. Un exemple que té a veure amb la Renda Básica resulta molt aclaridor. L’estudi Viabilitat i impacte d’una Renda Bàsica a Catalunya (Arcarons, Boso, Noguera i Raventós, 2004) es basava en una mostra de centenars de declaracions de renda emeses a Catalunya. Per a avaluar l’impacte de les diferents propostes de finançament d’una RB que els autors plantejaven a l’estudi, es va segmentar en decils de renda la població estudiada. Doncs be, a dalt de tot de la distribució hi havien advocats, catedràtics… és a dir, gent que evidentment té un bon estatus econòmic però que resulta difícil creure que puguin estar al cim de la piràmide social catalana al costat, per exemple, del president de La Caixa. És evident que aquí existeix una alta quantitat de rics que no apareixen als llocs més alts de les escales catalanes de renda perquè, senzillament, defrauden Hisenda.

En una societat amb un Estat del Benestar tan pobre i un nivell tan alt i descarat de frau fiscal per part dels més poderosos, resulta difícil demanar-li a un obrer o a un oficinista que compleixin amb les seves obligacions fiscals o que vegin amb bons ulls que es lluiti contra l’exclusió social amb els seus diners. I seria equivocar-se de bat a bat partir de la base de que la cultura incívica dels catalans és la que els ha portat a tenir una societat injusta. Més aviat, tots hem après l’incivisme del veí, en el moment en que ens hem incorporat a la vida laboral. Les hòsties que dona la vida, que dirien els nostres pares, son les que ens han fet incívics, egoistes, insolidaris i desconfiats del veí.

Semblaria que en un ambient així la RB té poques possibilitats de prosperar. Jo dic, però, que seria més aviat un revulsiu per a començar a canviar la mentalitat dels catalans. Al cap i a la fi, sembla ser que una RB de (per exemple) 540 euros mensuals finançada amb un tipus nominal únic del 57% beneficiaria a una aclaparadora majoria de la població en detriment de la minoria més rica. Es tracta d’una mesura que, ben aplicada, podria conduir els membres de les classes populars d’aquest país a mentalitzar-se de que el seu benestar està lligat al de la resta de la comunitat, i de que d’un senzill esforç col·lectiu en sortim guanyant tots. Per descomptat, hi haurà qui pensi que és a l’inrevés. Què primer hem de lluitar contra la cultura incívica de la gent i, només després, apostar per mesures socials ambicioses com la RB. Jo dic que campanyes del tipus “Hisenda som tots”, a banda d’ingènues i potser fins i tot insultants tal com estan les coses, serveixen més aviat de ben poc. La gent, com és normal, busca fets i no paraules. La RB seria el fet que demostraria que aquí a Catalunya és possible garantir uns mínims mecanismes de justícia social sense grans filigranes, i més aviat al contrari: simplificant enormement l’estructura de subsidis de l’Estat del Benestar català.

Com sempre, cal deixar clar que la RB no és la vareta màgica que solucionarà els nostres problemes, tampoc el de la manca de civisme existent al nostre país. Cal, per exemple, posar fi al vergonyós problema del frau fiscal, en especial el burgés. Tot i així, el que si que és cert és que la RB avança precisament en la línia que necessitem per a fer florir en els ciutadans la disposició cívica necessària per a construir sobre fonaments sòlids l’Estat català del Benestar: la línia de demostrar-li al català d’a peu, amb fets i no amb paraules, que la millor manera de garantir el seu propi benestar és garantir el de la resta. Perquè, si no, tard o d’hora no hi haurà pastís per a repartir.
http://rendabasica.blogspot.com/