(traducció de l’article que va sortir publicat a El País el 16-11-2002)

A força de parlar de la desigualtat d’ingressos i riquesa, sovint ens oblidem de subratllar el fet empíric del seu accelerat creixement, d’exposar les seves causes i orígens, de ponderar les seves conseqüències i, més encara, de refutar les falsàries justificacions ideològiques ofertes pels habituals perits en legitimació. De tot allò sovint ens oblidem malgrat que la desigualtat – es mesuri com es vulgui- sembla galopar sense brida tant a escala planetària com local, tant als països pobres com als rics.
Fa ja temps que ha ultrapassat el nivell del que és social, ètic i el que és estèticament tolerable. L’extrema desigualtat està fent d’aquest món nostre un lloc inestable, reprovable i lleig. Els 84 individus més rics del món posseeixen una riquesa que excedeix el PIB de la Xina amb els seus 1.300 milions d’habitants. A 1998, Michael Eisner, director general de Disney, cobrava 576,6 milions de dòlars, el que representava 25.070 vegades l’ingrés mitjà dels treballadors de la mateixa empresa. Aquell mateix any, un sol ciutadà dels Estats Units, Bill Gates, disposava de més riquesa que la del 45% de les llars d’aquell país (Too Much, hivern 1999, i The Nation del 19 de juliol de 1999).
A data d’avui, el 5% de les llars amb més poder adquisitiu dels Estats Units disposa de gairebé el 50% de la renda nacional. Mentrestant, 80 països al món tenen una renda per càpita menor que fa una dècada. Mentrestant, la meitat de la nostra espècie, la més desheretada i vulnerable, 3.000 milions de persones, viu amb menys de 2 dòlars al dia i, d’aquests, 1.300 milions amb menys d’un dòlar diari. L’economista nord americà Robert Frank, que alguns estudiants d’econòmiques coneixen pel seu magnífic manual de teoria econòmica, explica que, del conjunt de la ciutadania del seu país, l’1% més ric es va embutxacar el 70% de tota la riquesa generada des de la meitat dels anys setanta (Luxury Fever, Simon & Schuster, 1999). Pel Regne d’Espanya no n’hi ha dades comparables que siguin públiques. Però és molt probable, segons experts fiscals que porten anys rastrejant el terreny, que les dades puguin ésser igualment escandaloses, tant que millor mantenir-les en secret. Mai a la història de la humanitat hi va haver tan pocs rics tan rics ni tantíssims pobres tan pobres.
Cosa que és dolenta al menys per les següents raons de conseqüència. Primer, perquè fa vulnerables, i en grau divers, a amplíssimes capes subalternes de la societat. I amb la vulnerabilitat ve la dependència, amb la dependència, la manca de llibertat, i amb la manca de llibertat, en grau divers, la condició servil i la pèrdua de l’autorrespecte. Segon, perquè posa en mans d’uns pocs poders i recursos desmesurats que poden condicionar i esbiaixar el procés polític del costat dels seus interessos privilegiats, soscavant així tota esperança de democràcia real i trencant la igualtat política que subjau a l’ideal de ciutadania. Finalment, la desigualtat extrema entre rics i pobres (entesos aquests en sentit ampli) trenca la comunitat, trenca els llaços de fraternitat i deslliga, d’una banda, la cobdícia dels pocs i, d’un altra, quan no l’enveja i el ressentiment, sempre al menys la frustració, i moltes, moltes vegades, la desesperació dels molts.
Malgrat aquestes raons, no manquen les justificacions de la desigualtat. La primera d’elles ve a dir que la gent té el que es mereix. Així com el ric mereix riquesa, premi al seu emprenedor dinamisme, el pobre –per la seva manca d’aptitud i esforç- mereix el seu oposat destí social. Així com el lleial i eficient treballador mereix conservar la seva feina, així el que la perd mereix l’escarment de l’atur, al que mereixerà quedar-se si no mostra suficient capacitat i bona disposició per la recerca activa d’altra feina. Oportunitats no en falten, tan sols s’han de saber cercar. Aquesta justificació meritocràtica de la desigualtat és tan demagògicament falsa com cert és el fet de que ningú mereix moralment ni el seu atzar genètic ni el seu atzar social, de per sí molt desigualment distribuïts. Ningú no mereix moralment la família que li ha tocat en sort, rica o pobre, decent o depravada, ni, per tant, les oportunitats -favorables o no- que la família pugui oferir-li. I el mateix es pot dir dels talents –pocs o molts- amb els que un ve al món: ningú no els mereix moralment.
Sí és veritat que la justícia aspira a contrarrestar els capricis de l’atzar -social i genètic-, poc just serà permetre que els individus gaudeixin sense trava ni fre dels seus immerescuts diferencials d’oportunitat, que aquell atzar els posa en safata. La distribució de les dotacions genètiques -com no ha deixat de subratllar John Rawls- són un actiu comú de la societat, encara que solament sigui perquè és la societat la que les premia i valora o perquè solament al seu si poden exercir-se.
La segona justificació de la desigualtat la converteix en el necessari preu de la llibertat. A un món regit pel lliure mercat i assentat al sacrosant principi de la llibertat d’elecció, un Estat intervencionista podria imposar polítiques redistributives i regulacions igualitaristes, però solament ho aconseguiria a base de retallar aquella mateixa llibertat individual, a base de retallar les opcions sobre les que escollir. Aquest argument és tan demagògicament fals com cert és el fet de que la desigualtat implica ella mateixa una manca de llibertat, tant més profunda quant més dramàtica sigui aquella desigualtat. Perquè manca de llibertat –de decidir, de fer i fins i tot de rebutjar- és el que té el treballador precari que amb prou feines arriba a final de mes i no sap si demà conservarà la seva feina; és el que pateix la dona sotmesa al marit i desafavorida i discriminada en tota sort d’oportunitats de vida; és el que pateix el desocupat de llarga durada, que suporta l’estigma social de la dependència del subsidi públic (si és que el té). Manca de llibertat és el que té el pobre que depèn de la minsa caritat dels seus congèneres. Manca de llibertat és el que pateix el subordinat (a la jerarquia de l’empresa, per exemple) quan ha de combregar amb rodes de molí perquè necessitats o desigs vitals per ell depenen de la voluntat del seu superior. Manca de llibertat, en fi, és el que pateix el que viu amb permís d’un altre. No oblidem el dit de Juvenal: ‘Hi ha moltes coses que els homes, si porten la capa apariada, no s’hi atreveixen a dir’. El món contemporani, perquè distribueix de forma tan grollerament desigual recursos, oportunitats i riquesa, un pateix un profundíssim problema de manca de llibertat.
La tercera justificació de la desigualtat li carrega les culpes al govern, sigui el que sigui. Els governs –ve a dir- promouen la desigualtat amb les seves equivocades polítiques retallant oportunitats de desenvolupament individual. Així, per exemple, l’atur -una font terrible de desigualtat social- podria evitar-se si els mercats de treball no fossin tan rígids i els empresaris tinguessin més facilitats -¡totes les facilitats!- de contractació i acomiadament. I encara més oportunitats hi hauria de creació de treball –i riquesa per a tothom- si els governs apostessin sense embuts per la productivitat i la competitivitat de les empreses, rebaixant impostos, retallant despeses socials, privatitzant serveis públics i apuntant al dèficit zero. Aquesta justificació de la desigualtat és tan demagògicament falsa com cert és el fet de que han sigut precisament els governs que més han promogut polítiques desreguladores dels mercats laborals i fiscalment estimuladores de l’oferta, els que més han provocat augments de la desigualtat.
I de les causes de la desigualtat, què? La desigualtat té moltes causes, però la principal –a no dubtar-ho- s’ha de cercar a l’actual model capitalista de creixement i desenvolupament i al vigent model antisocial de propietat. El capitalisme és un mode de producció que viu de la desigualtat i la retroalimenta positivament, viu de la desigualtat entre el treball i el capital. Reprodueix i amplia aquesta desigualtat perquè el capitalisme assigna molt diferents recursos de poder a propietaris i no propietaris. I assigna tan desigualment el poder social perquè es basa en un model de propietat i apropiació que no coneix amb prou feines límits a la seva acumulabilitat i permet formidables hiperconcentracions de poder econòmic i social que no solament escapen a tot control democràtic, sinó que per mil vies aconsegueixen una sobrerepresentació institucional i política dels seus privilegiats i minoritaris interessos. La batalla –per ara durament perduda- contra l’extrema desigualtat d’ingressos i riquesa passa per buscar-li alternatives –si es vol, parcials i graduals- al capitalisme, alternatives del tipus social republicà (assenyaladament, encara que no solament, la renda bàsica de ciutadania, com a altres ocasions hem desenvolupat, per exemple, a www.redrentabasica.org), alternatives que permetin a la societat recuperar el control democràtic sobre les decisions econòmiques i als individus -a molts, a milions d’ells- recuperar el control sobre les seves pròpies vides, això és, la seva autonomia.

Daniel Raventós, economista, professor del departament de Teoria Sociològica i Metodologia de les CC SS a la Universitat de Barcelona i president de l’associació Xarxa Renda Bàsica. Andrés de Francisco, filòsof i professor de CC Polítiques i Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid.