El passat divendres dia 9, a l’Aula d’Extensió
Universitària, Carles Campuzano, diputat
per CiU al Parlament espanyol, i Daniel Raventós,
professor de Sociologia a la Facultat
d’Econòmiques de la UB, van debatre sobre
els pros i els contres de la renda bàsica. Les
propostes del dret dels ciutadans a tenir assegurada
una existència digna, i per tant la
llibertat real, per part de la societat humana
organitzada, es remunten a la historia de la
democràcia, però en els últims 20 anys s’ha
reprès amb força per causa de la societat globalitzada.
L’Institut dels Drets Humans de
Catalunya, entre d’altres moltes associacions
de DDHH del món, ha inclòs la renda bàsica
en la Carta de Drets Humans Emergents que
es va debatre en el Fòrum Universal de les
Cultures del 2004, a Barcelona, i del 2007, a
Monterrey.
El programa El Club del dia 8, va tractar el
tema dels sous dels polítics i van abundar els
missatges SMS de professionals que guanyen
menys d’una quarta part del que guanya un
diputat, i molts sense arribar a mileuristes,
però ningú de la taula va donar solucions a
aquestes grans diferències.
Més greu que això és que més de la meitat
dels humans no arriben ni a centeuristes, no
ingressen ni tres euros al dia i molts d’ells encara
menys. L’any 1900, els ingressos mitjans
d’una persona dels països rics eren quatre vegades
més que els d’una persona dels països
pobres, i avui, al cap d’un segle, la diferència
és de 30 vegades. Una altra disbauxa econòmica
és la dels multimilionaris grans terratinents,
que s’emporten més de la meitat de les
subvencions europees a l’agricultura, mentre
que l’altra meitat s’ha de repartir entre els
milions dels resistents pagesos d’Europa.
En el cúmul de totes aquestes injustícies,
poques coses deuen ser més vergonyoses que
el procés de privatització dels béns públics
durant els últims 100 anys. Com es pot qualificar
el fet que impunement es produeixi
la despossessió de béns i serveis públics acumulats
amb el sacrifici i estalvi de diverses
generacions de treballadors al nostre país i al
món occidental? I, per rematar-ho, com ens
podem sentir constatant l’apropiació privada
de l’aigua, dels combustibles fòssils, dels
boscos, del conjunt del patrimoni natural,
inclosos els codis genètics d’espècies vegetals
i animals dels pobles de l’hemisferi Sud?
Actualment les Nacions Unides publiquen
que el 2% més ric del món posseeix més de la
meitat de la riquesa del planeta; en contrast,
la meitat de la població posseeix només l’1%
d’aquesta riquesa.
Tot això, l’escalada imparable de l’apropiació
de béns comuns, la brutal diferència
d’ingressos i la indescriptible pobresa mundial
s’ha produït en els darrers cent anys in
crescendo a tot el llarg del segle i dins del sistema
econòmic basat en el treball que reclama
l’esforç i la responsabilitat dels ciutadans per
tal de garantir el progrés col•lectiu. Alguna
cosa falla i quan una cosa no funciona hem de
ser prou flexibles com per modificar-la.
Els emprenedors que es creuen predestinats
a gestionar el planeta, oi que no són pas
uns sàdics que gaudeixen amb l’opressió, la
misèria i la mort de la gran majoria dels congèneres?
Ni que sigui explotant allò que és
de tots, potser és necessari que els creadors
de la riquesa visquin bé, però també és just
que deixin viure amb un mínim de dignitat la
resta, els espoliats, els desposseïts. El treball,
no era un castig de Déu? Allò que realment
ha creat futur, les matemàtiques, la física, la
filosofia, l’ètica i el dret, va sorgir a Grècia, de
l’amor i curiositat del saber pel saber. El que
ha de ser el treball és l’objecte d’un contracte
entre iguals.
El que ens ha de preocupar a tots plegats
és que es compensi adequadament tothom,
pagant el lloguer d’allò que uns fan servir per
viure bé, com viuen, amb la finalitat que la
majoria dels humans deixi de malviure i de
malmorir com fa temps que ho fa. I aquest objectiu
no ens hauria de deixar dormir fins que
ho aconseguim, pel que vulgueu, per Déu els
que hi creuen i per dignitat, tothom.
No sé si algú pot estar predestinat a gestionar
l’Univers, en tot cas, no a posseir-lo. Els
esclaus tenien por de la llibertat, les dones
encara tenen por de la igualtat. Potser creuen
que no hi tenen dret? És que els desposseïts
no ens creiem que tinguem dret a reclamar
que es retorni a la comunitat allò que li pertany?
El 20% de la nostra societat, catalana,
espanyola, europea i occidental, és pobre. El
bacteri mortífer és dins de casa nostra. Esperarem
que ja no hi hagi remei? Esperarem a
haver d’enderrocar la unitat de cures intensives?
És que tenim por de reclamar que tots els
humans hem de viure dignament?
La renda bàsica, amb les reformes socials,
fiscals i laborals pertinents, és una transferència
universal i incondicional, de justícia,
que ho permet.

Diari de Vilanova, 16-5-2008