1

 

No cal fer gaires estudis profunds per veure com es distribueix el vot independentista i i unionista a la nostra geografia. Tot i que som plurals i també es barregen els col·lectius, dos factors marquen el vot: els orígens familiars i  el nivell d’estudis i renda.  La qüestió és si això es pot canviar per reforçar una majoria independentista o unionista.

Alguns diuen que és una qüestió de temps, que la part de població nascuda fora de Catalunya i arribada de la resta de l’estat entre el anys 40 i 70 del segle passat s’anirà extingint inexorablement amb el pas del temps.  Però no tenen en compte que entre els anys 90 i els anys 2000 a Catalunya va arribar un allau de nouvinguts estrangers que cap enquesta mostra amb interessos de perdre la nacionalitat espanyola, ja en siguin posseïdors o ja que tinguin expectatives d’obtenir-la.   Per tant no és clar que  demogràficament hi hagi grans canvis en les opcions de romandre o sortir d’Espanya en les properes dècades.

El segon factor és en realitat doble i té a veure amb això d’un sol poble que ara alguns volen carregar-se: educació i classe social. Si bé la Generalitat, i Catalunya en sí mateixa, ha tingut força èxit en la normalització lingüística en tant a universalitzar el coneixement de la llengua pròpia  a partir de les diverses normatives fetes fa 40 anys, no s’ha aconseguit el mateix en el seu ús i, el que és pitjor, no s’ha replicat en una normalització social i econòmica. Continua havent-hi una enorme fractura entre classes benestants i classes empobrides d’origen migrant, aguditzada per la darrera crisi i pels canvis estructurals que estem patint.

I això es veu amb claredat en les anàlisis de vot. Només cal mirar el vot de Barcelona a les eleccions del 21-D: el vot unionista, a Ciutadans, presentava una forma de U en relació a la renda dels barris. Als barris més rics i més pobres va guanyar Ciutadans (i on ara guanya el PSC).  De la mateixa manera que el vot més independentista i d’esquerres és més elevat  als antics pobles industrials passats a callse mitjana que es van integrar al municipi de Barcelona entre finals de segle XIX i principis del XX (Gràcia, Poblenou, Sants..).

Que una part de l’unionisme es recolzi en les classes benestants és normal, són les classes que volen preservar el seu statu quo, les seves relacions econòmiques amb l’absorbent pinyol de Madrid i de Brusel·les, el que els hi dona diners i poder i , al cap i a la fi, als qui que l’estat del benestar sigui més dèbil a Catalunya no els hi impacta gaire: no van a la sanitat pública, ni els seus fills van a l’escola pública, ni són desnonats ni reben ajuts al lloguer o a la pobresa.

Ara, on ens ho hem de fer mirar és en l’altre extrem, en les classes treballadores i vulnerables on, més enllà de l’origen,  l’independentisme ha fracassat.  Si una lògica social és clara és la correlació directa entre pobresa de les famílies, el nivell d’estudis assolits dels fills, la precarietat laboral i, de nou, la pobresa. Un cercle infernal on l’administració catalana no ha sabut actuar,  de manera  que fa que la desconfiança sigui molt elevada sobre com seria un nou país que no sap cuidar dels seus membres més desprotegits i on l’únic estament públic que ho fa de veritat és l’estat central.

Com a dada il·luminadora, l’estat espanyol va pagar 24.000 milions d’euros en pensions als catalans el 2018 i 2.500 milions de prestacions d’atur, tot amb claredat i finezza (són drets subjectius no sotmesos a restriccions pressupostàries ni vel·leïtats burocràtiques), mentre que la Renda Garantida de Ciutadania, la que és competència de la Generalitat, aquella que es va pactar amb tothom i que buscava la tolerància zero contra la pobresa crònica i la fractura social, està essent un embolic en la seva aplicació i només va arribar a executar 211 milions d’euros el 2018, a un nombre de beneficiaris inferior al que tenia la seva predecessora Renda Mínima d’Inserció. I d’ajuts d’habitatge (la primera causa d’exclusió social i pobres en aquests moments)  la Generalitat en va donar 126 milions. O sigui la relació transferències monetàries Estat-Generalitat és  de 100 a 1 pel que fa a garantir el benestar econòmic, encara que els impostos i cotitzacions que ho financiïn els paguem nosaltres, i amb escreix.

I aquest 100 a 1 hauria de cremar en les mans dels nostres dirigents quan fa poques setmanes s’ha publicat que a Catalunya 1,6 milions de persones estan sota el llindar de risc de la pobresa (el 21,3% dels catalans), del quals 400.000 treballen i la vegada computen en aquesta estadística.  Més en concret, 234.000 llars amb 400.000 adults i 113.000 menors no arribaven als llindars de renda de la Renda Garantida, mentre que les llars que la cobren no arriben a 30.000.

La igualtat d’oportunitats (el far de la societats progressistes) no és pot assolir si no hi ha una igualtat real, que comença per tenir garantits uns mínims per a tothom.  I l’actual sistema social que depèn de la Generalitat no ho fa. No ho fa ni la garantia de rendes (fracassada), ni els ajuts a l’habitatge (absolutament insuficients en moltes ciutats del país i que exclou les situacions més precàries com les de qui lloga una habitació o té els ingressos molt  baixos), ni les beques per estudiar a la universitat  (que semblen progressives però en el context actual també acaben essent excloents), ni l’accés no universal a les escoles bressol (on es comencen a generar les desigualtats en resultats escolars).  Solucionar això se’n diu també construir capital humà, i quan parlem de la comunitat de construir capital social, i aquí portem molts anys fallant.

I com avancem en aquesta construcció, republicana de veritat ?  Res apunta a que les transformacions socials (com l’envelliment) o tecnològiques (com la irrupció accelerada i potent de la intel·ligència artificial, la robotització i l’automatització de moltes feines) ens ho posin fàcil.  Tampoc podem pensar ja que un creixement il·limitat i insostenible ambientalment ens pugui resoldre a l’antiga les mancances socials i les privacions materials. Es necessari repensar-ho tot i alhora no deixar durant més temps tantes famílies i persones a la intempèrie.

La meva proposta és senzilla i a la vegada complicada d’executar per les resistències al canvi. En un entorn de necessari decreixement material,  de repartir millor la renda i la riquesa existent que eviti l’espectacle vergonyant de la pobresa en un societat rica com la nostra, que asseguri que la xarxa de protecció social arriba a tothom de veritat i no genera trampes de la pobresa, que reparteix les feines (totes, les remunerades i les que no ho són però són igual o més d’importants socialment) cal treballar ja per implementar una renda bàsica universal i incondicional (ni la discrecionalitat ni la condicionalitat funcionen per eliminar la pobresa, és una evidència històrica) i combinar-ho amb una reducció i repartiment equitatiu del temps de treball, on aquest sigui vist com un dret i no com una obligació per ser l’única forma de tenir un ingrés que permeti cobrir les necessitats materials.  Si assolim això, trencarem el cercle infernal ampliarem el capital social d’una majoria molt més grani construirem república de veritat. La resta ens vindrà donat.

 2

En l’anterior article explicàvem com la fractura social a Catalunya no ajuda a crear una base incontestablement independentista i que  part de la raó es devia a un deficient sistema de protecció social que fa molt difícil una real igualtat d’oportunitats i que les classes més vulnerables procedents de l’emigració de primera o segona generació se sentin acompanyades i protegides per la Generalitat. Un sistema on els diners els posen els catalans mitjançant   impostos i cotitzacions però qui els retorna en forma de pensions i prestacions d’atur és l’Estat espanyol, en relació 100 a 1 aproximadament al que retorna la Generalitat en forma d’ajuts a la pobresa i l’habitatge.

Per corregir-ho, caldria implementar una renda bàsica universal incondicional (un pagament igual i mensual a tots els residents a Catalunya amb un període mínim d’estada)  finançada amb una reforma fiscal que paguessin de manera neta el 20% dels contribuents més rics (o sigui que els seus increment de impostos fos superior al que percebrien en forma de renda bàsica).  La renda bàsica implicaria incrementar la pressió fiscal entre un 2 i un 3,5% del PIB a Catalunya, menys de la meitat del diferencial en pressió fiscal que tenim amb Europa o menys de la meitat del dèficit fiscal monetari que tenim amb l’Estat espanyol.  De fet, aquest 20 % de perdedors es concentraria en el 10% dels declarants més rics, aquells que gaudeixen d’importants patrimonis empresarials, immobiliaris o financers i que, a la pràctica, paguen molt menys que els treballadors qualificats, donat que els rendiments del capital amb l’IRPF espanyol paguen menys que els rendiments del treball,  i també a les facilitats de fer passar per l’Impost de Societats, per SICAV o SOCIMI, o pels mòduls del IRPF, part dels ingressos, amb una tributació també més baixa o gairebé nul·la. I, en la mateixa direcció, tant els impostos a la propietat immobiliària com els impostos ambientals són força més baixos que la mitjana europea.

Podria la Generalitat actual avançar cap una renda bàsica universal que garantís pobresa zero des del minut u de la seva aplicació per a tots els residents a Catalunya i que acreditin un mínim període d’estada ? El cost de la renda bàsica, extrapolant les dades d’Espanya seria d’entre 4.600 i 7.600 milions d’euros en funció de l’import, dels estalvis en altres ajuts que quedarien substituïts per la renda bàsica  i si aquesta cobreix la pobresa a nivell individual o a nivell de llar (en aquest cas el cost surt més reduït doncs incorpora les economies d’escala fruit de conviure en grup).

L’objectiu mínim de 4.600 milions podria ser assolible tenint en compte les actuals competències fiscals autonòmiques i locals. Veiem-lo:

  1. La Generalitat té competències sobre part de l’IRPF: pot reduir els mínims (que són la renda bàsica dels que fan la declaració) i incrementar la tarifa general. Per exemple, un increment de la recaptació del 20% del tram autonòmic (que aproximadament representaria un increment del 10% del total recaptat per IRPF a Catalunya) representaria uns 1.900 milions d’euros addicionals.
  2. Donat que la Generalitat no té competències sobre la tarifa del IRPF que grava els rendiments de l’estalvi i el capital (on es concentren la majoria d’ingressos dels contribuents més rics) es podria fer per camins alternatius: i) un impost del patrimoni del 1% addicional sobre la riquesa neta del 10% més ric de la població i que a la vegada es troba entre el 10% que té més renda recaptaria al voltant de 1.400 milions d’euros; ii) revertir l’impost de successions i donacions  a les xifres del 2008, aportaria 500 milions addicionals i iii) incrementar un 15% l’IBI local aportaria 450 milions.
  3. Incrementar la recaptació en impostos ambientals (som cuers a Europa), ja sigui sobre la taxa per hidrocarburs, ja sigui sobre vehicles i matriculacions, podria aportar un mínim de 300 milions. Recordem que hi ha un potent moviment internacional d’economistes i experts ambientals que proposen una taxa sobre el carboni que encareixi el consum de productes i serveis que generen emissions de CO2 i que la recaptació es reparteixi en forma de dividend o renda bàsica universal). 300 milions és menys de la tercera part del que s’hauria de recaptar addicionalment per convergir amb Europa.
  4. Finalment ens queda encara la possibilitat d’incrementar la recaptació per taxes de joc, que vergonyosament s’han retallat. Només que tornéssim al valors preexistents de fa uns anys s’haurien de recaptar 115 milions d’euros addicionals.

En total 4.665 milions d’euros. Caldria també que la Generalitat i les administracions locals redirigissin part de la seva despesa en ajuts d’inclusió, renda garantida de ciutadania, ajuts a famílies, beques i habitatge i la compactessin en la renda bàsica (uns 1.100 milions entre les dues administracions).  Amb aquests diners es podria pagar una renda bàsica propera al  llindar de risc de pobresa seguint el criteri de la OCDE.

El pagament de la renda bàsica es podria fer per xec mensual  o majoritàriament mitjançant les pròpies nòmines que cobren les persones treballadores, pensionistes o cobradores de prestacions d’atur, doncs seria una línia més en el full de nòmina.

Per què l’hauria de cobrar tothom ? En primer lloc per la mateixa raó que l’educació obligatòria, la sanitat, la justícia, la seguretat o l’ús de les infraestructures viàries són universals.  En segon lloc perquè assegura que tothom hi accedeix i concentra el problema del frau només en la gent que no paga els impostos que li pertoquen, no en els que tenen dret o no a cobrar una prestació per ser pobre. En tercer lloc perquè evita les trampes de la pobresa i la precarietat, aquelles situacions que es donen amb l’actual renda garantida de ciutadania o d’atur que fan que a la gent li surti més a compte no acceptar una oferta de feina que fer-ho, doncs perden diners. En quart lloc perquè reconeix les feines que el mercat no retribueix (les feines reproductives, fetes fonamentalment per dones). I, sense més exhaustius perquè la llista és  més llarga, perquè actua com a complement salarial sobre els sous més baixos i treballs a temps parcial, sovint també feminitzats o fets per joves, sense desincentivar a treballar o a crear un negoci propi (la renda bàsica actua com a xarxa de seguretat, tant per crear un negoci com per poder-se negar a tenir que treballar en condicions precàries).

Hem de tenir en compte que, a més, una part del cost de la renda bàsica es podrà recuperar per la via de nous ingressos (la part dels impostos que generin els nous consums fets per les persones tretes de la pobresa, donat que la seva propensió a consumir és superior a la dels rics que aporten recursos nets al finançament) i també pels estalvis que de ben segur es donaran en salut (es reduiran dràsticament les malalties mentals derivades de la precarietat) o en seguretat (justícia, presons, etc..), entre d’altres.

A més, amb la renda bàsica la Generalitat passarà a ser l’actor principal de la lluita contra la pobresa a Catalunya i no l’actor controvertit i residual que és ara. I hi ha una probabilitat creixent  que aquest rol més d’hora que tard l’acabi assumint l’estat espanyol donat el caos del sistema de rendes mínimes autonòmiques actual.

Si s’assolís la independència, amb el control total dels tributs i l’eliminació del dèficit fiscal, aleshores es podria avançar cap un model de renda bàsica més potent, que tingués en compte, per exemple, els costos diferencials d’accés a l’habitatge o d’altres factors com l’edat (en el model inicial només en té compte si s’és menor d’edat). La possible deslocalització de contribuents rics es podria combatre com es fa als Estats Units i recomanen també experts economistes: taxant les rendes mundials de qualsevol resident i de qualsevol persona amb la nacionalitat catalana amb independència d’on resideixi.

Finalment, i d’això en parlarem en el proper article, la renda bàsica permet plantejar molt més fàcilment una estratègia de reducció i repartiment del treball, remunerat i no, doncs el factor ingressos laborals perd pes en el conjunt de les necessitats bàsiques a cobrir.

 3

Acabem la sèrie de tres articles sobre una proposta de nou  model de social que garanteixi que ningú queda enrere i que  podem afrontar millor els reptes que ens venen a sobre, condició necessària per assolir una majoria social progressista i no conformada. Els dos anteriors van ser publicats fa uns mesos a La República  aquí i aquí.

Quan aviat farà una dècada  vaig ser conscient de la necessitat ineludible d’una renda bàsica estàvem al mig d’una crisi econòmica brutal on tornaven tots els  fantasmes d’una llarga recessió i la constant del que havia estat el comportament de l’economia espanyola al llarg dels darrers trenta anys: unes taxes d’atur molt elevades que només van fregar el 8 % de mínim en plena bombolla immobiliària, quan ens endeutàvem amb el món a la velocitat del 100.000 milions d’euros anuals.

Semblava que només una nova bombolla ens podria salvar dels nivells insuportables d’atur i de la pobresa que generava, o sigui tornant a taxes de creixement econòmic elevades i a seguir consumint més i més recursos, energètics i materials, superant de llarg la capacitat deregeneració del nostre territori. Amb les crisis financeres i del deute aquesta primera opció era inviable i l’estratègia triada va ser una devaluació salarial que abaratís els costos de produccióq que i per la via  de les exportacions ens convertíssim en una superpotència comercial.

Quelcom anava molt malament.  És veritat, la devaluació salarial i la pròpia crisi van redreçar força ràpidament els comptes exteriors,  i les retallades en despesa publica i , tot s’ha dir, una pujada d’impostos impulsada pel propi PP (mentrestant, la Generalitat en plena crisi d’ingressos tornava a baixar irresponsablement l’impost de sucessions), van redreçar els comptes exteriors i el dèficit públic a nivells tolerables per a la UE. Això sí, entremig les taxes de pobresa es van disparar, fins i tot entre els treballadors, especialment els joves, que han passat de mileuristes a maldar per ser noucentseuristes sota una nova subclasse del proletariat, el precariat, i si es que troben feina. I un altre gruix d’aturats, el de majors de 45 o 50 anys amb baixes qualificacions, engreixen les llistes d’aturats de llarga durada amb molt baixes probabilitats de trobar feina i d’arribar a la jubilació amb una pensió digna.

Però més enllà de la llarga crisi iniciada fa una dècada, altres canvis estructurals han anat superposant-s’hi. Així, molts estudis ja han analitzat des de la perspectiva tecnològica les feines (o tasques que formen part de les feines) que seran substituïdes per màquines, robots o programes informàtics. A curt termini les xifres parteixen de percentatges del 12% (amb afectacions per sobre del 50% de les feines més rutinàries), a llarg termini superen el 50% del total de feines actualment existents.

La resposta optimista és que històricament les anteriors revolucions industrials no van destruir llocs de treball en termes nets, sinó que se’n van crear de nous en altres sectors; però també és cert que van provocar les més grans migracions de la història, i que van aprofitar-se de la conquesta de nous territoris i de l’explotació del seus recursos naturals (inclosos els recursos humans), sota el colonialisme i l’imperialisme.  Però aquestes fases s’han acabat, el món ja està completament conquerit i la seva explotació ja ha superat els límits de la sostenibilitat del planeta.   Afegim-hi que si bé la globalització pot haver tocat sostre pel que a la deslocalització d’activitats industrials intensives en mà d’obra, també és cert que els intents de recuperar les activitats deslocalitzades només recuperen un 10% dels llocs de treball prèviament deslocalitzats, doncs les noves plantes industrials relocalitzades venen amb tota la càrrega tecnològica possible, minimitzadora de la força laboral a emprar.

La conseqüència és que molt probablement es produirà una reducció del treball assalariat  i una precarització del que quedi, amb una polarització entre els treballs qualificats d’elevada demanda (els que dissenyen i gestionen la robotització i digitalització, i els que necessiten d’interaccions humanes especialitzades que encara no són automatitzables) i els treballs de menor qualificació (aquells que són més difícils d’automatitzar perquè degut a l’abundància de mà d’obra els sous són encara prou baixos per competir amb les màquines). Aquests darrers són els treballs “de merda” que nodreixen el precariat.

Finalment, si bé les societats avançades com la nostra cada vegada estan més envellides i això pot representar una oportunitat de crear llocs de treball en els sectors de la cura, també és veritat que la sostenibilitat de les cures reposarà cada vegada més en les tasques reproductives no remunerades, aquelles que en una proporció molt majoritària fan les dones, que han de duplicar o triplicar (si tenen també fills petits) la jornada laboral.  Les dades combinades sobre salaris percebuts i usos del temps ens diuen que al llarg de la seva vida una dona acaba treballant (entres tasques remunerades i no remunerades) l’equivalent a 30 anys de jornades laborals completes més que un home… però cobrant la meitat. I això, si no s’hi posa remei, anirà a pitjor. I, és clar, amb aquesta sobrecàrrega a les dones se’ls fa molt difícil participar en l’anomenada quarta jornada, la de la participació en els afers públics, tant necessària pel al capital social de la comunitat.

Així doncs el repte que tenim és multidimensional: assolir una societat més justa entre classes i entre gèneres i generacions, ecològicament sostenible i que no hagi de renunciar als avenços tecnològics en favor de la cohesió social.  La proposta que pot permetre avançar en aquests objectius també ha de ser múltiple hi ha de combinar al menys tres elements: un repartiment de totes les feines (remunerades i no) basada en la reducció del temps de treball, combinada amb una renda bàsica universal (que garanteixi que ningú es queda enrere en la transició al nou model ni que els sous baixos surtin perdent) i un replantejament de que el model de creixement infinit per repartir la riquesa que es genera està exhaurit perquè ni reparteix ni és sostenible pel planeta.

La reducció del temps de treball remunerat és quelcom que històricament sempre s’ha produït, i recollit des de que es tenen estadístiques històriques iniciades el segle XIX. Ara bé, al nostre país fa ja un segle que es va instaurar la jornada setmanal de 40 hores  i aquesta encara continua essent la referència bàsica a la nostra legislació. Sembla normal, per tant, pensar que ja ha arribat el moment de transitar cap a jornades completes més reduïdes (per sota les 35 hores) o bé potenciar les jornades a temps parcial. Cal recordar que si al nostre país es treballés en mitjana el que es treballa a Alemanya o Holanda (on el 50% de la població ocupada treballa a temps parcial), la nostra taxa d’atur seria com la seva o per sota (nul·la o gairebé).

Les maneres d’implementar la reducció poden ser variades: reducció horària treballant els mateixos dies menys temps; treballar menys dies (per exemple 4 dies en lloc de 5 i així reduir un 20% els desplaçaments a la feina i els costos econòmics i ambientals associats); instaurar anys sabàtics cada 6 o 7 anys treballats (o semestres sabàtics en períodes més curts) per al reciclatge professional; estendre, igualar i obligar als permisos de paternitat i maternitat; o permetre que els treballadors optin per canviar de jornada a temps complet a temps parcial  i a la inversa, segons les seves necessitats vitals, seguint el model holandès.  I totes aquestes mesures, per si soles o combinades, han d’acompanyar-se d’altres accions (educatives, culturals,…)  que ajudin a repartir millor les tasques reproductives entre gèneres.

I com es paga això ?  La combinació de reducció del treball i de la renda bàsica té uns efectes similars als de la implementació de la renda bàsica exclusivament: el 80 % de la població surt beneficiada doncs la renda bàsica actua com a complement salarial per als sous més baixos si és que volem mantenir el sou per hora treballada,  i fa que el 80% de la població surti guanyant en conjunt. O bé es pot aplicar sense baixar els sous i compensant a les empreses contractistes amb una baixada de les cotitzacions socials, tal com es va fer a França quan es va passar a la jornada de 35 hores. La caiguda de les cotitzacions es compensaria amb impostos per mantenir els ingressos fiscals, el que tindria un efecte similar sobre guanyadors i perdedors al de la primera opció.

Combinar renda bàsica i repartiment del treball té l’avantatge addicional  que evita dualitzar la societat entre aturats mantinguts pel sistema  i treballadors que amb els seus impostos els mantenen. Això és especialment important d’evitar, en cas contrari els treballadors precaris són llençats a la demagògia pels partits populistes, enfrontant-los amb els aturats, i en especial als immigrants, a qui els fan responsables de la seva precarietat i de treure’ls ajudes.

Aquesta combinació de renda bàsica i reducció i repartiment del temps de treball també allibera temps, permetent incorporar més dones a la participació social, incrementant el capital social i apropant-nos més cap un societat més equitativa, compromesa i preparada per al futur, en resum més republicana.

 

Lluís Torrens i Mèlich. Membre de la Xarxa Renda Bàsica

 

Font: https://www.larepublica.cat/la-republica-que-volem/la-renda-basica-el-repartiment-del-treball-i-el-capital-social-tercera-i-darrera-part