Article publicat a la revista Treball número 131, maig 2002
Des de la revista “Treball” se m’invita amablement a participar d’un debat sobre la Renda Bàsica (RB) que s’ha desenvolupat al llarg de les seves pàgines i que ja dura alguns mesos. M’han aportat 7 articles de diversos autors: J. Botella /1 (dos articles), J.A. Noguera, R. Gomà, J.L. Atienza, J.L. López Bulla i A. Puig. He llegit amb una atenció especial els articles que són desfavorables a la proposta. Intentaré, en el límit de paraules lògic d’un article d’aquestes característiques, apuntar algunes raons de forma esquemàtica que, si més no, ajudin a centrar el debat i aclarir certes confusions.
1. Des que el debat sobre la RB va començar fora de les fronteres del Regne d’Espanya ara ja fa quasi 20 anys, aquesta proposta ha traspassat el marc del debat acadèmic (que és on va nàixer de la mà d’alguns autors de l’estratègia de fonamentació de la teoria social coneguda per marxisme analític) per formar part d’un cert debat social. A la nació catalana com a la resta de les esmentades fronteres, la proposta de la RB va arribar una mica més tard. Unes poques revistes d’esquerres (Zona Abierta, Mientras Tanto, Papeles de la FIM, Viento Sur) van dedicar alguns articles entre els anys 80 i principis dels 90, quan escasses persones n’eren partidàries; però no és fins a l’any 1999, i especialment a partir del 2000, quan es pot parlar d’un cert debat social entre nosaltres. Alguns diaris i revistes de gran tirada dediquen periòdicament des del 99 alguns articles o entrevistes a persones partidàries de la RB. Sindicats, alguns partits, el moviment anomenat antiglobalització, destacats intel•lectuals parlen de la proposta, no de forma ni molt menys unànimement favorable, però sí com a proposta digna de ser avaluada. Sindicats que sé que han discutit la RB (l’extensió precisa al si respectiu que hagi tingut la discussió no la conec) són: ELA, UGT, CCOO, CGT. Partits: ICV, PCE (el seu darrer congrés, realitzat a finals de febrer d’enguany, va aprovar una resolució favorable a la proposta), PSOE, ERC, EUiA, CpC. Si aquest debat, que només ha fet que començar, s’ha desenvolupat en només dos anys,/2crec que fins i tot els escèptics amb la proposta o els clarament contraris, deuen reconèixer que poques idees de proposta social positiva (si alguna) ha gaudit d’aquest honor en tan poc temps. És clar que no tots aquests partits i organitzacions tindran la mateixa concepció de la RB, però no és aquest el punt que estic destacant, sinó el potencial d’aquesta proposta per despertar debats al seu si. I això sol ja és una gran virtut entre una esquerra que no va precisament sobrada de propostes.
2. Cap dels defensors de la RB que intentem amb més o menys fortuna fer del rigor analític una bona arma de coneixement i de discussió social hem cregut mai que el camí cap a la RB sigui gens planer. Bàsicament per dues raons: 1) perquè com a tota proposta que beneficia a bona part de la població i perjudica a la part més rica i poderosa, sempre pateix resistències (“qui voldria treballar?”, “mantindríem a dropos”, “es tracta d’un cost que no ens podem permetre”, “com podríem contractar amb uns salaris competitius?”, “el treball té uns valors socials que s’han de conservar” són algunes de les objeccions emprades per alguns dirigents de la patronal quan he tingut ocasió de discutir amb ells); 2) perquè és una proposta que trenca amb algunes concepcions mantingudes durant molts anys i tota nova idea té un camí ple de mines abans no s’obre pas (i atenció, no cal, segons espero, que faci el reconeixement insubstancial per poc informatiu segon el qual no tota nova idea és bona; ni dolenta. Com sempre seran les raons al seu favor i en contra les que la poden fer bona o dolenta). Caldria recordar que el dret de vot per les dones, per exemple, va tenir opositors ferms entre la dreta (per raons de principi) com entre l’esquerra (per raons d’oportunitat). I no fa tants anys d’això: recordi’s, per exemple, el debat sobre el vots de les dones a la II República, durant els primers anys 30.
3. Crec que s’han aportat un bon grapat de raons, normatives i tècniques, a favor de la RB al llarg del anys que la proposta porta treballant-se. Dir que són raons definitives seria una pretensió, és clar; però raons n’hi ha i una munió. Intentaré fer-ne un llistat (l’argumentació de totes elles i d’algunes més estan explicades en els diversos articles de diferents autors que podeu obtenir en www.redrentabasica.org, on també s’ofereix una selecta bibliografia en castellà i català). Bàsicament són de dos tipus:
3.a) Raons de tipus normatiu. Una proposta social primer ha de passar el filtre normatiu (¿és justa?) i després, només després, atacar el filtre tècnic (¿es possible?). És evident que teories normatives sexistes o xenòfobes mai podrien justificar una RB, però des de les més prestigioses teories de la justícia contemporània i sense violar gens els seus supòsits ha estat possible la justificació d’una RB. Un ideari normatiu que em sembla particularment interessant és el republicà (l’ideari normatiu republicà és molt més ampli que la defensa de la república, per suposat). (Qui estigui interessat en la fonamentació republicana de la RB, impossible de desenvolupar aquí, pot trobar alguns articles en l’esmentada web).
3.b) Raons de tipus tècnic. Fins i tot alguns autors contraris a la RB, han reconegut els indubtables avantatges tècnics de la RB respecte als subsidis condicionats propis de l’Estat de benestar actual. Faré una petita relació d’aquests avantatges: la RB supera bé les conegudes trampes de la pobresa i de l’atur, té uns costos administratius molt inferiors al control dels subsidis condicionats, no són una invitació a determinats fraus incentivats per la incompatibilitat entre l’obtenció de rendes addicionals i el gaudiment d’un subsidi condicionat, dificulta l’estigmatització associada amb el fracàs social del receptor del subsidi condicionat, evita algunes de les arbitrarietats funcionarials sobre qui té dret o no a rebre una determinada assignació. Addicionalment, la proposta de la RB té uns avantatges força clars sobre un “dret al treball remunerat”. “El dret al treball”, si de consigna ben intencionada passa a analitzar-se molt seriosament, té enormes dificultats de concreció (amb el J.A. Noguera vam argumentar-ho amb força detall tècnic en “La Renta Básica de Ciudadanía: acerca de su justicia, el derecho al trabajo y la polarización social”, Claves de Razón Práctica, núm. 120, març 2002). Aquí només apuntaré un resum de les nostres conclusions:
“a) La RB no discrimina entre quienes realizan empleo remunerado y quienes realizan trabajo doméstico o voluntario, con lo cual el grado de reciprocidad y equidad real que garantiza es mayor; b) la RB podría estimular un cierto “reparto espontáneo” del empleo remunerado, al hacer posible para muchos trabajar menos horas, de manera que otros puedan cubrir el “espacio” que dejan libre; de pasada, ello podría incidir indirectamente en un mejor reparto del trabajo doméstico; c) la RB incrementaría el acceso al empleo de algunos grupos, dado que suprimiría la famosa “trampa del desempleo”, estimularía la auto-ocupación, permitiría una cierta flexibilización del mercado de trabajo (por ejemplo en términos de horarios o jornada) sin traducirla en desprotección, y haría más factible el aceptar determinados trabajos que son atractivos pero mal pagados por su baja productividad; d) la RB, en vez de subsidiar a los empresarios para crear empleo, que es lo que hacemos ahora, subsidiaría a los trabajadores para que ellos decidieran qué tipo de empleos valen la pena de ser aceptados; e) al aumentar la fuerza negociadora de los trabajadores, la RB mejoraría indirectamente las condiciones de muchos empleos, que podrían así conseguir un reconocimiento social que ningún “derecho al trabajo” les podría otorgar.”
Afegiré un parell de comentaris abans d’acabar.
Si la RB fos simplement una proposta contra la pobresa, ja crec que tindria suficient aval. Però la RB també és una proposta que augmentaria la llibertat real de bona part de la ciutadania. M’estic referint al grup de vulnerabilitat format per aquesta importantíssima fracció de la població composada pels contractes precaris i amb dolentes condicions laborals de distint tipus. També m’estic referint a bona part de les dones que depenen econòmicament del seu pare, marit o amant. La llibertat real (com diria Philippe Van Parijs) o la llibertat com a no dominació (com diríem els partidaris de la llibertat republicana) de bona part de la població es veuria incrementada amb una RB. Amb altres paraules: el conjunt d’oportunitats de bona part de la ciutadania augmentaria de forma considerable si el comparem amb el que tenen actualment.
La RB no és la solució de molts problemes socials que les nostres societats tenim plantejats (la divisió sexual del treball, l’acumulació en poquíssimes mans de grans fortunes que fan que la democràcia estigui amenaçada o trepitjada constantment, per posar només dos exemples). És clar que la RB no canviarà per si sola l’estat de coses actual del món. Quedarà molt distant d’un món ideal realitzable. Però en absència d’aquest món ideal, al que per altra banda no s’ha de renunciar, la RB suposa una via sòlida entre la inèrcia resignada de la situació actual i l’inofensiu i a vegades còmic maximalisme que només considera admissible una societat perfectament ordenada. La RB té una molt interessant dimensió: constitueix un fre eficaç a la dominació social que avui pateix una bona part de la ciutadania. Pels qui som d’esquerres això és una bona raó política a favor de la RB.
Finalment, finançar una RB no seria a canvi de desmantellar ni el sistema sanitari públic, ni l’educatiu. No està ni molt menys en l’ànim del JL López Bulla, ni en el del JA Noguera, ni en el meu (per citar les tres persones favorables a la proposta que han escrit en aquestes pàgines).
Es pot ser favorable o contrari a la proposta de la RB, però raons al seu favor n’hi ha unes quantes. He intentat donar-ne una mostra, només una mostra. Si amb això he contribuït no a convèncer als contraris, però sí a fer veure alguna argumentació nova, em sentiré més que satisfet. I si algú vol seguir la discussió que en general ha estat tan instructiva en les pàgines de “Treball”, més satisfet encara. Les bones raons sempre han de ser benvingudes.
————————–
Gràcies al segon article d’aquest autor m’he pogut assabentar d’alguns insults que em dedica un determinat llibret. Faré cas del consell de J. Botella quan diu: “de fet, són els introductors d’una idea nova els que tenen la càrrega de la prova; són ells els que han d’explicar, amb dades, referències i teoria, la rellevància i la solidesa de la proposta. Criticar el crític pot ser divertit; però si estem parlant de política, aleshores és més interessant parlar del món real i de com canviar-lo.” Efectivament, són raons que s’han d’aportar i no insults perquè, com acostuma a dir un mestre i amic meu, l’Antoni Domènech: “Els insults sovint intenten camuflar sense èxit la incompetència intel•lectual, l’esterilitat política i la declamatòria insubstancial”. Pel que fa a la RB, com desgraciadament pot fer-se extensiu a d’altres propostes socials, entre els seus defensors i detractors hi ha de tot: excel•lència i vulgaritat, seriositat i lleugeresa. Hi ha defensors de la RB que creuen que proclamant quatre consignes suposadament radicals (en realitat són consignes còmicament delirants) ja està feta la feina. Sóc de l’opinió que tan important és el “què” com el “com”, és a dir, la fonamentació d’allò que es defensa.
2 Quan amb el Rafael Gisbert estàvem escrivint l’any 92 (en un article que es va publicar bastant després) que el debat sobre la Renda Bàsica ja hauria de “començar a sortir del petit cercle on fins ara ha estat reclòs per a passar a formar part d’un debat social més ampli” (Viento Sur, núm. 14, 1994) poc podíem pensar que encara havíem d’esperar un lustre però que llavors el debat social havia d’esclatar.
(*) Universitat de Barcelona
Xarxa Renda Bàsica
