Vuit milions d’espanyols viuen al llindar de la pobresa. És a dir, la desigualtat està aquí mateix. No hi ha receptes miraculoses. Però l’atípic economista Daniel Raventós és un dels impulsors aquí del concepte de renda bàsica, una mesura amb la qual guanyarien els pobres i perdrien –una mica– els rics.

–Presenti la renda bàsica.

–És un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat –fins i tot si no vol treballar de manera remunerada–, sense prendre en consideració si és ric o pobre. És un dret d’existència ciutadana, com el dret al vot.

–¿Diu que cobraran els que no vulguin una feina remunerada?

–Sí. Feina ja no és sinònim de remuneració. És el cas de la feina domèstic, per exemple. L’Institut de la Dona l’ha quantificat i ha calculat que el PIB català augmentaria un 70%. Mentre que hi ha feines remunerades, com la militar, que no tenen utilitat social.

–¿L’Estat suportaria aquesta càrrega?

–Pagaria una renda de 300 euros mensuals. El finançament estaria lligat a una reforma de l’IRPF. I és clar que els rics pagarien més i que els no tan rics hi guanyarien…

–Un exemple numèric, per favor.

–Imagini’s que vostè guanya 1.000 euros al mes i paga un 10% d’IRPF. Cobra 900 euros nets, ¿no? Imagini’s que li tripliquen els impostos per finançar la renda bàsica de 300 euros. Dels 1.000 euros, n’hi quedaran 700 nets. Però rebrà els 300 de la renda bàsica. ¿Ho entén?

–Sí. Guanyo 100 euros al mes.

–¿I què passa amb el que cobra un milió d’euros mensuals? Se li tripliquen els impostos, guanya 700.000 euros al mes i li donen la renda bàsica de 300. Evidentment, hi perd.

–¿Què passa si ningú vol fer brot?

–¡Viurà en una impressionant austeritat! Però, segons estudis sindicals, la gent no fa hores extres perquè visqui amb l’aigua al coll, sinó perquè vol tenir accés a més consum. ¿I què em diu dels prejubilats que continuen treballant?

–N’hi haurà que cobraran la renda bàsica i treballaran al mercat negre.

–Els més crítics reconeixen que la renda bàsica afronta més bé aquest problema que els actuals subsidis condicionats. Si es condiciona el subsidi a no tenir cap més via d’ingressos, s’incentiva l’encobriment. Però la renda bàsica no és incompatible amb altres fonts de renda.

–L’aparell de control seria impressionant, ¿no?

–Al revés. Per atorgar els subsidis condicionats hi ha un control de l’Estat. S’ha de demostrar la pobresa. Però amb la renda bàsica, al ser un dret de ciutadania, com tenir el DNI, no hi ha res a controlar.

–Aznar deixaria de preocupar-se pel frau…

–¡Increïble! El Govern no fa res contra el frau a la Seguretat Social d’un grup d’empresaris perfectament localitzats, però resulta que el problema està en els desgraciats que no tenen feina i que gosen no acceptar feines en condicions deplorables.

–Total. Recepta la renda bàsica.

–Almenys és un mecanisme que augmenta la llibertat –com a no dominació– de bona part de la ciutadania. El treballador tindria poder de negociació. Davant d’una oferta laboral precària, comptaria amb la reserva de 300 euros que li permetrien negar-s’hi. I això al poder li fa por.

–¿Quines altres coses canviarien?

–Augmentaria la feina a temps parcial, hi hauria més autoocupació i determinats salaris pujarien, mentre que altres baixarien.

–Expliqui’m on falla.

–Falla la voluntat política. Els polítics continuen condicionant les idees als vots. Va passar amb l’eu- tanàsia. Va ser necessari que els Països Baixos l’aprovessin per pujar al carro.

–¿La seva idea funciona en algun lloc?

–A Alaska. Però allà la renda bàsica la paga una fundació. Amb els beneficis del petroli, atorga 2.000 dòlars a cada habitant.

–Un exemple estrany.

–Si un parell de partits d’esquerres assumissin aquí la idea amb valentia, almenys es plantejaria un debat social. N’hi haurà que amenaçaran amb la fuga de capitals, que apel.laran a la productivitat, a la competitivitat, a les collonades de sempre. Però fins fa 40 anys el dret de les dones al vot era impensable.

–Un progre economista, veig.

–Abans pensava que entendre bé l’economia era armar-se de raons per canviar el món. Després he vist que tot acaba en conflicte polític. Al poder no se li acut mai repartir el pastís. Però als EUA, l’1% de la població té tanta riquesa com el 99% restant. ¡I això no havia passat mai!

Núria Navarro, El Periódico de Catalunya, 06/06/02