Quan algú es troba per primera vegada amb la proposta de la renda bàsica universal, sovint no pot evitar una certa perplexitat. Aquesta sorpresa inicial, de vegades, va seguida d’un sentiment d’indignació i de reserva moral: com es pot proposar que es pagui a la gent una renda per no treballar? i que, a més a més, es pagui també als rics i als que no la necessiten? què té tot això d’igualitari i d’esquerres? Aquestes comprensibles reserves només desapareixen quan hom s’informa adequadament sobre el que realment proposen els defensors d’aquesta innovadora i potser contraintuïtiva proposta social (però no era també contraintuïtiu fa un segle que les dones poguessin votar, o que l’educació fos gratuïta i universal?).

Alguna cosa de tot això és el que trobem a l’article crític de Joan Botella publicat al darrer número de Treball. Les confusions presents en aquest article són fruit més que probable de la manca d’informació al respecte. Per exemple, Botella desqualifica la renda bàsica en termes econòmics basant-se en dos arguments: 1) que si tothom la rep, la pobresa relativa es mantindrà exactament igual; 2) que si tothom la rep, la inflació pujarà de forma que el poder de compra real de tothom quedarà exactament igual. Aquests arguments serien perfectament vàlids si algú estigués fent l’absurda i inviable proposta de, sense tocar la distribució actual de la renda, pagar ex novo una renda igual a tota la població. Aquesta proposta no la fa ningú, primer perquè és absurda i no canvia res, com molt bé ha vist Botella; però segon, perquè és inviable, llevat que el Banc Central Europeu es posi a fer funcionar sense fre la màquina d’imprimir euros, cosa que, afortunadament, no farà.
No, clar que no es tracta d’això. Totes les propostes serioses de renda bàsica (que són la major part: les de Van Parijs, sí, però també les fetes des de fa anys a Canadà, Holanda, Regne Unit, França, Alemanya, etc.) es basen en la integració del sistema fiscal amb el de prestacions socials, de tal manera que els rics paguen més en concepte d’impostos del que cobren en concepte de renda bàsica, mentre que exactament el contrari els hi passa als pobres. A la majoria dels models de renda bàsica, aproximadament el terç més ric de la població perd renda, mentre que els dos terços més pobres la guanyen. De forma que la renda bàsica és una mesura fortament redistributiva, els diners no surten de l’aire, la pobresa (relativa i absoluta) s’eradica, i les crítiques econòmiques de Botella no hi són, doncs, aplicables.

Però Botella fa una crítica política i una altra de cultural. Vegem la primera: la renda bàsica obligaria segons ell a desmuntar bona part del sector públic per poder-la finançar, de manera que consistiria en la substitució dels actuals serveis públics per una única transferència de renda, i després “ja t’espavilaràs”. Vet aquí una altra confusió, ja que tampoc hi ha ningú que defensi això (exceptuant potser algun neo-liberal irredempt com Milton Friedman): en cap dels esmentats models de renda bàsica substitueix aquesta els actuals serveis en espècie de l’Estat de Benestar (sanitat, educació, serveis socials, etc.), sinó només les transferències no contributives, la bilionària despesa fiscal (desgravacions i deduccions), i la també bilionària xarxa de subvencions i bonificacions a les empreses (doncs, és preferible subvencionar a les persones). La resta ve donada pel renovat sistema integrat de fiscalitat-transferència.

Ens queda encara la “crítica cultural”: segons Botella, la renda bàsica trenca amb la centralitat social del treball, ja que permet viure sense treballar, i això és injust. L’argument sembla molt contundent, però no ho és: de fet, tothom té dret actualment a sanitat gratuïta, vulgui treballar o no; no ha de tenir, doncs, dret a l’existència física? Més encara, no hem estat sempre en contra del workfare, i que als aturats els apretin per acceptar una feina sota l’amenaça de retirar-los el subsidi?; no ens repugna la “renda activa” per aturats que va aprovar el PP?; o és que potser volem establir una “llei antiparàsits” com a la URSS? (per no citar la de “vagos i maleantes”, de tèrbola memòria). Com que segur que no és això el que volem, em temo que, ho sapiguem o no, la nostra infraestructura moral conté la idea d’una renda bàsica universal.

Però anem més enllà: oi que no podem donar una ocupació a tothom (i dic a tothom: dones i joves inclosos) sense crear treball de baixa qualitat i subvencionar les empreses? (com s’ha fet a França amb les famoses 35 hores, amb gran dispendi i per obtenir resultats molt modestos i selectius). No n’hi ha prou amb la repetició de consignes glorioses sobre el treball i el moviment obrer: si no podem garantir ocupació digna per a tots i totes (i això avui suposaria crear uns 16 milions de llocs de treball “dignes”), hem de garantir una mínima possibilitat d’escollir la qualitat del treball: per exemple, que els joves puguin negar-se a portar pizzes en moto a la classe mitjana per quatre cèntims, feina que no crea “inserció” ni cap “consciència social” i que, al contrari, els impedeix de fer altres coses que sí serien molt útils, encara que el mercat no les pagui. No ens enganyem: avui les línies que separen els “oprimits” i els “opresors” són molt complexes, i bé pot passar que un treballador de tota la vida o fins i tot un professor d’universitat “explotin” -involuntàriament, és clar- un jove pizzero o telefonista apolític (en apropiar-se de recursos i oportunitats socials escasses que a aquest darrer li estan ja vedades). No val més deixar de prometre’ls allò que no els podem donar, i oferir-los, en canvi, una mínima seguretat econòmica?

Controlar els rics -fiscalment- i no els pobres -com ara es fa amb el PIRMI i d’altres prestacions assistencials-; augmentar la redistribució de la renda i de les oportunitats vitals; subvencionar les persones, en comptes de les empreses, i garantir un grau més alt d’autonomia i llibertat real per a tots els ciutadans (inclosos les dones, els aturats i els joves): aquests són els objectius de la renda bàsica, una proposta gens absurda ni llunàtica, sinó viable, racional, científicament fonamentada, i amb inequívoc pedigrí d’esquerra radical, innovadora, i igualitària. Que ningú es confongui: la renda bàsica ha arribat per quedar-se. El debat està servit, però, si us plau, amb una mica d’informació.

Treball, n. 129, març 2002