P.D.T. Parli del recorregut del llibre.

A.D. La meva intuïció inicial era que el valor de la fraternitat, el tercer gran valor de la Revolució Francesa i la Il•lustració europea, és un valor eclipsat. D’entrada volia saber per què s’havia perdut, per després intentar rescatar-ne allò que fos profitós respecte als valors de la llibertat i de la igualtat tal com els entenem normalment. Però el preàmbul es va convertir en una investigació històrica de deu anys. El llibre només en conté una petita part, des del moment d’auge de la fraternitat a finals del segle XVIII fins a la decadència a partir del 1848, amb la Segona República Francesa, la fraternal, que va tractar de tornar als valors fonamentals de la primera i es va acabar col•lapsant.

P.D.T. I la tesi?

A.D. La tesi del llibre, que com a investigació s’acaba amb la Segona República Espanyola, és que a pesar de tot, la fraternitat ha estat un valor determinant en la política democràtica del món contemporani. A diferència de la llibertat o la igualtat, la fraternitat és una metàfora conceptual que vincula dos àmbits, el domèstic o familiar i el públic de la vida civil. Aquesta mena de metàfores són molt corrents en filòsofs com ara Plató i Aristòtil, però ells parteixen de la vida civil per il•luminar la vida domèstica. Aristòtil explica com el bon baró, el pare de família, el propietari d’oikos, ha de governar la dona republicanament, els fills monàrquicament i els esclaus despòticament. Aquest és un sentit invers al de la fraternitat, que arrenca del domini familiar i s’eixampla cap a la vida civil amb la idea de l’agermanament entre iguals. En el món antic qui va utilitzar per primera vegada la metàfora en aquest sentit va ser Aspàsia, una dona a qui avui consideraríem l’amant del gran dirigent del partit democràtic dels pobres a Atenes, Pericles, i que va ser acusada pels antidemòcrates com Plató de concubina, hetaira i mestra de Pericles. Plató li fa dir sarcàsticament a Aspàsia al Menexen que tots els ciutadans aspiren a ser germans i fills d’una sola mare. En sintonia amb la màxima aspiració del partit dels pobres o thetes que va governar a Atenes gairebé ininterrompudament durant 140 anys, això volia dir que ningú fos amo de ningú, que no hi hagués privilegis més enllà del talent o de l’exercici de la virtut. En agraïment a Aspàsia, és revelador que Pericles fes escriure a l’epitafi de la seva tomba que les dones tenien virtut política, perquè a l’Atenes clàssica les dones no tenien plena ciutadania. I és comprensible que fos una dona la primera a concebre la fraternitat en un sentit igualitari, perquè l’àmbit domèstic era el més conegut o proper per a les dones, els nens, els esclaus i les classes domèstiques: Aristòtil devia preocupar-se ben poc per les coses de casa.

P.D.T. ¿I la relació entre fraternitat i cristianisme?

A.D. En el món antic la fraternitat va ser entesa també d’una altra manera, prou important per als orígens del cristianisme. En el marc de la Mediterrània oriental, entre les monarquies postalexandrines del segle II aC va aparèixer la idea que els dèspotes governaven el seu regne com una família. D’aquí ve també la idea de dèspota: un despotos, en grec, és el senyor de casa que governa despòticament un esclau. Convertir un governant en un despotos implicava donar a la monarquia un caràcter familiar en què el monarca era el cap de família que manava despòticament. A partir d’aquí va sorgir la idea que, si el monarca era el dèspota, els súbdits eren germans entre ells. Els pares doctrinals del cristianisme -sobretot Pau, un jueu hel•lenitzat que considerava que hem d’estimar com a germans fins i tot a qui ens humilia o ens sotmet- van rebre la idea de fraternitat d’aquest ambient, ben oposat a l’emancipatori i radicalment democràtic d’Aspàsia.

P.D.T. D’Aspàsia passa a la Revolució Francesa.

A.D. Sí, el llibre planteja una interpretació de la fraternitat a partir de la Revolució Francesa, aquell moment en què una població treballadora molt heterogènia que estava sotmesa a tuteles o patrons es va emancipar socialment. El IV Estat va ser això: la incorporació plena a la societat civil de les classes desafavorides, de la mateixa manera que la burgesia o III Estat s’havia independitzat parcialment dels dictats de les monarquies absolutes aconseguint no ser interferida en els negocis i les llibertats. L’esquerra jacobina de Robespierre va representar aquest IV Estat. Ell va ser l’introductor de la divisa llibertat, igualtat, fraternitat en un famós discurs del 5 de desembre del 1790, que posteriorment ha estat oblidat, com tantes altres coses del tan injustament difamat Robespierre. Fraternitat volia dir per a aquella esquerra llibertat i igualtat per a tothom, l’aflorament de les classes domèstiques des de la inexistència social fins a la plena ciutadania en la societat civil, amb la idea que la igualtat implicava reciprocitat de drets i d’obligacions en l’exercici de la llibertat, i que cap ciutadà tingués drets sobre un semblant. Agermanar-se significava treure’s de sobre els dominis patriarcals. Si prescindim del terme històric fraternitat i ens fixem en la metàfora, veiem que és central per entendre la il•lustració europea. Kant la va definir precisament com una lluita per convertir-nos en majors d’edat. Aquest significat de la fraternitat va sobreviure a Europa fins al fracàs de la II República Francesa.

P.D.T. I als Estats Units?

A.D. Als Estats Units no va acabar de quallar per raons sociològiques, allà hi havia colònies i no s’havia desenvolupat una escala complexa de classes treballadores, només hi havia esclaus i lliberts. Jefferson no era un antiesclavista conscient com Robespierre. Els hereus de la tradició democràtica del IV Estat, el socialisme i l’anarquis-me polítics moderns, tenien un programa polític tan vell com el de Pericles i Aspàsia, el qual tenia dues consignes bàsiques: cancel•lació de deutes i repartiment de terres, amb la idea de tenir una democràcia de petits propietaris en què ningú hagués de demanar permís per viure, en què ningú fos esclau o treballador assalariat, un concepte aquest últim que per Aristòtil, Ciceró, Adam Smith, Marx i Kant era una forma d’esclavitud. Les feministes nord-americanes sempre han mostrat recel davant la consigna de la fraternitat perquè les dones no van jugar un gran paper en les democràcies jeffersonianes de petits propietaris. Però a Europa hi havia grups fraternals de dones jacobines, si bé la història ha oblidat l’actriu republicana Claire Lacombe i en canvi recorda les monàrquiques que van lluitar pels drets de les dones. La memòria és tan selectiva que avui fins i tot l’esquerra sembla aliar-se amb el tradicional partit de l’oblit que són les forces de la conservació.

P.D.T. I Marx i Bakunin?

A.D. En un context de revolució industrial, ni Marx ni Bakunin podien pensar que era històricament factible una democràcia de petits propietaris, però Marx no hi tenia res en contra i no es va cansar de dir que la llibertat fundada sobre el treball personal era moralment saludable en un món en què no hi hagués serfs, si bé dubtava que una democràcia de petits propietaris fos compatible amb les grans economies d’escala. Marx ha estat molt malentès. En un pas sobre el qual cap crític sembla haver-se fixat defineix el socialisme com un sistema republicà d’associació de productors lliures i iguals. El model no és el d’un Estat immens i omnipresent, sinó una societat anònima construïda des de sota en què els treballadors són propietaris i escullen aquells que han de dirigir l’empresa. La primera associació política de caràcter internacional a la qual van pertànyer Marx i Engels s’anomenava Fraternal Democrats. El socialisme i l’anarquisme van tractar infructuosament de mantenir el valor de la fraternitat en el pla internacional, amb la idea que els governs segmentaven els pobles d’una manera tan injusta com artificial, però la fraternitat va perdre prestigi com a idea de conciliació de classes dins de cada país.

P.D.T. Expliqui una mica què és el republicanisme.

A.D. El republicanisme, en contra del que van escriure Constant i els liberals doctrinaris, és la recuperació política del concepte de llibertat antiga. El món contemporani neix com a retorn als ideals de les repúbliques antigues, si bé no és el mateix una república mixta o oligàrquica que una de radicalment democràtica com la d’Atenes. Tant els conventuals de la Revolució Francesa com els founders de la nord-americana eren conscients que volien recuperar els valors de la llibertat republicana. Però el liberalisme -la paraula s’inventa a les Corts de Cadis el 1811 i és un anacronisme complet dir que Locke o Adam Smith o Kant eren liberals-, el liberalisme doctrinari del XIX, va ser una solució de mínims davant les dificultats per universalitzar la llibertat republicana que pretenia el IV Estat. El liberalisme es va comprometre amb un concepte de llibertat que admetia situacions de dependència civil com el treball assalariat i amb les monarquies absolutes per dotar-les de constitucions a Europa o d’un règim parlamentari als EUA. A Europa no es van donar les monarquies parlamentàries; l’única és aquesta relíquia històrica que hi ha a Espanya. La mateixa d’Alfons XIII era una monarquia constitucional. L’únic règim parlamentari monàrquic era l’anglès. El liberalisme es va comprometre políticament amb el despotisme monàrquic: no va sotmetre el rei a control parlamentari. Si utilitzem conseqüentment el concepte liberal de llibertat que es va refermar amb els codis napoleònics, per què no vendre i comprar vots? Per què no un contracte d’esclavitud total? Un liberal de soca-rel ha d’estar disposat a avalar que tothom sigui lliure per vendre’s com a esclau o com a assassí. Però l’Estat no ho permet perquè té un concepte republicà de personalitat jurídica ciutadana, un concepte en què la llibertat és inalienable. El republicanisme ha fundat les bases de la vida política
contemporània.

P.D.T. Com veu la situació política del món actual?

A.D. La nostra societat civil està formada per autèntics imperis privats capaços de sotmetre les repúbliques a través de mercats oligopòlics en què es competeix per tot menys per preus, mercats en què apareixen fenòmens que ni la teoria econòmica neoclàssica en els seus fonaments marginalistes podia entreveure. En un mercat lliure perfectament competitiu no hi ha lloc per a la publicitat, perquè tota la informació que necessiten els agents econòmics està continguda en els preus. Les empreses competeixen per productes que s’assemblen molt en el valor d’ús, però uns aconsegueixen que siguin més barats que els altres. En un mercat oligopòlic els preus i els productes són els mateixos, però la publicitat està destinada a captar quotes de mercat fingint que cada producte és únic. La publicitat no només és tramposa i manipuladora, sinó que comunica amb la vida política. El mercat és un instrument de dominació en què aquells que dicten preus dominen a la resta mitjançant formes molt heterogènies, només cal pensar en els bancs i les hipoteques. Jo no sóc dels que creuen que la gent està alienada i es mou per enganys, sinó que s’adona dels mecanismes de la dominació però no hi veu alternatives. L’altre dia llegia una estadística dels EUA que mostra que els seus ciutadans no són tan ingenus com es pensa a Europa. En l’enquesta només el 14% dels nord-americans creia que els polítics fossin honestos. I en la qualificació de professions els polítics només tenien per sota els executius d’empreses publicitàries i els venedors de cotxes de segona mà.

P.D.T. Al llibre parla de precedents similars.

A.D. El Roosevelt del 1905 va tractar de frenar amb una llei antimonopoli la concentració de poder de les grans dinasties empresarials dels EUA sorgides durant l’anomenada era de la cobdícia, els barons lladres que encara subsisteixen, els Rockefeller, els Prescott-Bush, perquè creia com els founders que eren un perill per a la república. I el cas més espectacular va ser el dels grans consorcis alemanys que van tombar la República de Weimar finançant a Hitler. Aquestes famílies van ser condemnades a Nuremberg, però de seguida van ser indultades, entre altres coses perquè el nefast senador MacCarthy i Rockefeller pare van fer campanya a favor d’ells. La concentració actual d’imperis privats immensos amb molta més força que la que mai haguessin imaginat els Stanford, els Prescott-Bush -l’avi Bush es va aprofitar com la Bayer del treball esclau dels jueus-, els Flick, els Siemens, els von Thyssen i els Krupp és un problema polític de primer ordre. Les seves ramificacions són tan grans que aconsegueixen dictar polítiques a les nacions o segrestar governs com el dels EUA. Ara sembla que això ja ni s’amaga. En un país civilitzat, un individu amb els interessos privats del senyor Cheney seria avui a la presó -no diré que a Itàlia: allà potser seria president del govern.

P.D.T. I les alternatives?

A.D. De les 100 grans corporacions econòmiques del món 51 són multinacionals, només 49 són nacionals. I només hi ha 21 Estats que tinguin un PIB superior al de les sis primeres multinacionals del món. Lula no va guanyar les eleccions durant una dècada perquè els mercats deien que seria una catàstrofe, la qual no ha ocorregut. És increïble que deu corporacions mediàtiques controlin pràcticament tota la informació que circula pel món. El sinistre magnat australià dels mitjans Rupert Murdock va col•laborar en la victòria electoral del nou laborisme de Blair i recentment ha estat en favor de la guerra d’Iraq des de la cadena Fox. La situació és complicada. En els últims 25/30 anys s’ha decidit políticament que calia reliberalitzar els mercats financers i els fluxos internacionals de capital; l’absolutisme s’ha propagat amb insistència i amb impunitat a l’interior de les empreses; els mercats són cada vegada més oligopòlics i les grans empreses públiques esdevenen privades per motius polítics; s’ha produït una contracció de fet, més que de dret, dels sufragis: l’abstenció i la baixa participació polítiques no deixen de créixer i en països com Itàlia, en què l’emissió del sufragi era obligatòria, s’han modificat les lleis per convertir-la en voluntària; els EUA s’han consolidat com a gran potència militar i han propagat amb diner públic i mitjançant l’ús de la força pública uns obscens interessos industrials i financers que desenvolupen mercats privats per als seus bens excedents i per als seus capitals excedents. La guerra i el militarisme són els seus instruments. I si bé és cert que hi ha propostes per transformar normativament aquestes situacions -regulació dels mercats financers internacionals, democratització de les empreses i del FMI, creació de mercats no oligopòlics mitjançant legislacions que regulin la competència per preus, foment de la participació ciutadana amb la introducció d’una Renda Bàsica universal, compliment de la missió de l’ONU a l’hora de dissoldre els exercits del món i substituir-los per una força democràtica internacional- no m’agradaria caure en cap utopia intel•lectual. La situació política real és precisament la contrària.

Avui, 26-2-2004